“Corona” tricolor

Per Josep-Lluís Valldecabres

N’és veritat: el temps passa inexorablement, però la seua velocitat és relativa, sembla no ser sempre la mateixa, ni sempre constant, depén de cada moment.

Tan sols fa poc més de tres mesos el nostre Orfeó, format per més de 100 membres, estava preparat i convocat per als assajos generals de Messa da Requiem de G. Verdi, previs a un extraordinari concert a celebrar en la vila de Requena.

Tan sols fa sis mesos interpretava celebrats concerts de Messiah de G. F. Händel a Llíria, Cullera i Gandia, així com el tradicional i entranyable Retaule de Nadal a Sagunt, València i Castelló.

Entre concerts de repertori, ací i allà, una merescuda i esperada estrena escènica, tan sols fa vuit mesos, a Altea: l’òpera Fra Pere, el descalç, de Francesc Estévez i llibret de Lluís Fornés.

I tan sols fa poc més d’un any, una altra compromesa i emocionant estrena escènica en el Palau de la Música (abans del seu tancament temporal per reforma): la Cantata Les Veus de la Frontera d’Arcadi Valiente, sobre un text de Manuel Molins.

No és possible!: què recent i què lluny ens queda tot això, veritat?…

Assajos cancel·lats, concerts cancel·lats, trobades i activitats culturals (ECO’s) cancel·lades, nous projectes posposats sine die…. incredulitat, incertesa, desassossec, dubtes, temors…

De la pacient dedicació i realització de Jaime Gómez i amb la col·laboració de Jesús Debón, un grup d’orfeonistes, ben prompte i de tot cor, es van fer presents amb un ànim i un bolero etern: Contigo en la distancia de C. Portillo de la Luz.

Eren els primers dies: dubtàvem, o ens feien dubtar dels límits geogràfics i temporals d’aquesta indesitjable realitat. Arribaven notícies de fases 0, 1, 2, 3… Apareixerien, setmanes més tard, en el nostre parlar quotidià, com si sempre hagueren existit, els termes desescalada i nova normalitat.

Aquesta corona vírica ens va animar a rescatar, durant l’alarmant estat, tres enregistraments de concerts en viu, amb públic presencial (que sentíem més generós i estimat que mai); de la mà d’Angel Tejo recuperàrem arxius fotogràfics per a, amb tot això, poder realitzar una humil banda sonora d’un Orfeó Valencià confinat i, amb ella, la seua particular pel·lícula tricolor: en negre, blau i verd.

En primer lloc, amb dolor, tristesa i molta ràbia continguda, el NEGRE. Una adaptació per a cor, cordes i orgue, Agnus Dei, de l’Adagio for Strings, Op. 11 de S. Barber, amb imatges en blanc i negre de l’Orfeó en concert i una emotiva seqüència central: la d’un trajecte en bus pel centre d’una desconeguda València grisa i deserta.

“En record de totes les persones que malauradament ja no estan entre nosaltres. Que la nostra música puga confortar l’ànima dels qui les ploren”

Setmanes després, del nostre cel i mar mediterrània, recobrem la serenitat reflexiva del BLAU amb la bella chanson de C. Janequin Toutes les Nuictz, perquè mai deixàrem de tindre presents els nostres éssers més pròxims i estimats però que el contacte amb ells, els besos i les abraçades, la pandèmia havia segrestat. Les imatges ens mostren amistat, proximitat i afecte d’un Orfeó fora dels escenaris.

“Perquè tots els dies, totes les nits, us trobem a faltar”

La primavera avançava i, amb ella, el VERD d’una desconeguda naturalesa ens va portar millors notícies i noves esperances: tot el segrestat seria alliberat, a poc a poc (sense conéixer encara si caldria pagar rescat). Per a un fresc i deliciós madrigal de C. Monteverdi, Io mi son Giovinetta, les imatges fureres de l’Orfeó escènic que a través de la seqüència de colors del roig al violeta, construeixen un imaginari Arc de Sant Martí que, després de la tempesta, desembocarà en el blanc angelical de les salutacions finals. I, finalment, una tendra i amorosa escena: l’encontre, per fi, de dos joves enamorats i una afirmació determinant:

“Perquè, malgrat tot, dins de nosaltres perviu la primavera”

Aquesta és la xicoteta història de la Corona Tricolor. Ara ja sabem que no tots els mals ens vénen d’Almansa, encara que espere que la Bona Salut i amb ella la Cultura Saludable, a tots i a totes, prompte ens alcancen.