-Iaio, anit vam veure, a casa, Una noche en la ópera.
El meu net, Dídac, té la facultat de contar coses i estudiar piano al mateix temps, sense equivocar-se en cap cas. Admirable.
-Sí? Què guai! Jo em vaig afeccionar a l’òpera gràcies a eixa pel·lícula –li vaig contestar.
I, una vegada més, tornaren els records.
Els records del galliner d’aquella sala de cine fosca, humida i amb un so abominable, a la qual acudíem cada dimarts de vacances d’estiu els tres germans, a gaudir d’una llarga sessió de tres pelis per un duro, tres cèntims d’euro, per als que no sàpien quina cosa hi era un duro.
Perquè, efectivament, la meua afecció al gènere líric començà quan en aquella pel·lícula, la xica, prou atractiva per cert, damunt de l’escenari d’aquell teatre d’òpera, cantava una cançò que ja havia escoltat jo pel ràdio i que, a l’escoltar-la ací, a aquella sala de cine, va produir dins de mi un efecte d’emoció, de tremolor interior, d’avantsala del desmai, com no havia sentit en tota la meua vida. Era un ària de l’òpera Rigoletto.
La peli va fer que gairebé s’enfonsara aquell cinema, per les rialles incontrolades que provocaven els molts destarifos que protagonitzaven els germans Marx, però, ja al remat del filme, quan han pràcticament desmuntat l’escenari on es representava Il Trovatore, i torna la calma a l’escena i al cinema Savoi, quan el tenor i la protagonista –la mateixa xica del principi- canten a duo aquella cançó, ell tancat al calabós i ella al centre de l’escenari, tornà aquella sensació d’abans, però corregida i augmentada, com un orgasme auditiu i sensitiu. No sabria definir-lo millor.
Aquella vesprada, gràcies a aquella pel·lícula i a les bestieses dels seus protagonistes, vaig decidir que l’òpera havia d’ocupar un preferent lloc als meus centres musicals d’interès i que de tots els instruments musicals que hi havia, que són uns quants, la veu humana hi era el millor i que gràcies al meu net havia passat uns bonics minuts recordant-lo.
Com bonics han de ser els minuts que aneu a passar el dijous 27 de febrer, a la nova sessió de l’ECO, a la qual, naturalment, ni podeu, ni voleu, faltar.