L’altre dia em trobava corregint uns textos que havia finalitzat unes setmanes arrere i, no sé per què, un d’ells em va cridar l’atenció; hi era una mena d’homenatge, dins d’un context molt concret, a una persona, poc coneguda, és cert, però d’una importancia capital per al seu moment, per al seu poble, i, a més, per a la resta de pobles arreu el món. Estic referint-me a Hildegarda de Bingen que, per a ser poques coses, va ser només: compositora, escriptora, filòsofa, científica, naturalista, metgesa, polímata, abadesa d’un convent, mística, lideresa monacal i, per a acabar-ho d’apanyar, també va ser profetissa. Tot això, a més de santa, però allò de santa ho va ser desprès d’haver faltat; la resta ho va ser en vida. Però, per damunt de tot, va ser dona, dona a un moment i un espai al qual la vida hi era bàsicament, masculina.
El mateix que Maria, la germana del Moisès, a la qual se li atribueixen algunes parts ni més ni menys, que del llibre del Gènesis, el primer llibre de la Bíblia. O l’anònima autora del Cantar dels Cantars, un del passatges més lírics i més encisadors de la mateixa obra sacra.
La historia s’ha escrit, des del primer moment, en clau femenina, tot i que hui, al segle anterior i a l’anterior de l’anterior i a tots els que hi ha hagut abans d’aquests, existixen o han existit bèsties que no mereixen la denominació de sers humans, que s’empenyen o s’han empenyat, amb la força de la violencia, la sang i la mort, en que no siga així.
Però deixem això, familia, perquè aquest escrit, per damunt de tot, ha de ser joiós, ja que ens convoca a una nova sessió de l’ECO que ha de tindre lloc el pròxim dijous 6 de febrer, a l’hora i lloc acostumats i que, naturalment, no us podeu perdre.
EQUIP ECO