CRÒNIQUES DES DE LA PORTERIA
CHANEL Nº 5
València, a 7 de febrer de 2020
Benvolguda Engràcia:
Fa uns díes que estic una mica engripada, o refredada o amb el virus eixe del coronavirus xinés. Les noticies son molt alarmants. Conectes la tele i el primer que veus son els morts pel coronavirus i els infectats. Agafes el diari i, a tota plana, el coronavirus. Este matí he trobat als xinets del restaurant que tenim al costat i ella anava amb mascareta. Amablement m’han saludat, anirien al mercat. El cas és què trobarte a algú amb mascareta dona una mica de yuyu. No saps si está malalta o si no vol contagiarse. Jo me la mirava de reull per què, clar, xinessa i amb mascareta. Després he pensat que si estan la tira d’anys ací, que no fan una altra cosa que no siga treballar, pot estar, igual que jo, de virus fins a la coroneta, però res més. Pero de tota manera jo mirava de reull. No em fá ni mica de gràcia que a més a més de la pildoreta per a la tensió, la del colesterol, la de la circulació de la sang, la de dormir, ara tinguen que tractarme de la grip, coronada o no.
Però anem al que te volía contar. Ahir tinguerem un nou E.C.O. No sé si es que la gent sabía quí anava a actuar o qué, el cas és què allò estava a tope. Menos mal que jo duia el bocata al bolso que si no … Quan jo vaig entrar ja casi no quedava de res. Quan passarem a la sala gran, vaig tirar en falta un aposentador, per què allò estava petat, com diu el meu Vicentin. Ja acomodada en un lateral i amb la llum del foco en tota la cara (la segona cosa que vaig tirar en falta: les ulleres de sol), el Sr. Morales ens presentà a la persona que anava a actuar. Que si estudis de cant, piano, composició, que de jove tenía un conjunt vocal, que si cátedra al conservatori, que si poeta … jo que sé qué de coses més. Vaja, que crec que no s’aborrit. Al final ens digué que es tractava de Angeles López Artiga. Resulta que som del veïnat i em coincidit al super més d’una vegada.
Començà tocant una peça anomenada "La tierra" que pertany al cicle "Los inmortales", de la què és autora, al igual que totes les peces que va tocar. No es sentía ni una mosca, ni una tos ni un moviment de ningú dels què estàvem allí. Les seues mans volàven sobre el teclat, acaronant cada tecla. Quina meravella. Encara no ens haviem recuperat i ja sonava "Soliloquios con la luna". Preguntes que feia a cada fase lunar sence obtindre cap resposta. Quí no ha parlat i preguntat a la lluna alguna vegada per alguna inquietud? Encomanar-li un missatge a la persona amada? Qui no ho ha fet mai? Quan de mal ha fet el guasap i la tecnología!
Però, a més, a més també ens va deleitar amb la seua veu. I quina veu!!! Ens va cantar "Primavera sempre" Música d’ella i lletra del poeta Xavier Casp. Podriem haver estat tota la nit sentint-la sense cansarmos, sentint la seua música i la seua veu. Mira que te dic, que jo, com analfabeta musical, ara, fan absoluta de la López Artiga. Ens va encantar. I com no podía ser d’altra manera, ens acomiadà amb una altra cançó, esta vegada amb lletra de Manuel Muñoz, "Dame".
Una nit màgica i molt especial. Moltes gràcies Angeles per la teua música i la teua veu. Com una fragancia exclusiva i encisadora. Sense paraules.
Aní al llit amb el cor i l’ànima plens de pau, el meu Pep, com sempre, bufant al llit, em vaig girar i vaig parlar amb la lluna fins que em vaig dormir. Demà serà un altre día i tinc que netejar el pati.
La teua amiga
Leocàdia
—
Jaime Gómez-Hernández
Linkedin || ORCID || Google Scholar
http://jgomez.webs.upv.es