L’equip ECO

Dijous, 30 de gener de 2025. Els 12 d’Estellés. Ximo Caffarena, veu i guitarra. Isabella Láuzara, violí i llaüt. Tere Núñez, ukelele baix. Música de Ximo Caffarena sobre el poemari «Dotze cançons a Benicarló» de Vicent Andrés Estellés.

Aquest passat dijous 30 de gener, el trio Els 12 d’Estellés, conformat per Ximo Caffarena, Tere Núñez i Isabella Láuzara, ens interpretaven un meravellós programa al qual poguérem conéixer la música que Ximo Caffarena ha escrit sobre els poemes del llibre «Dotze cançons a Benicarló» de Vicent Andrés Estellés. L’equip ECO mantingué una xarrada prèvia al concert amb els protagonistes.

Equip ECO- Estaven preguntant-nos pel nom del grup: Els 12 d’Estellés, si seria per l’any o per quin motiu?

Ximo Caffarena- No, és perquè la música està basada en un llibre que es diu “Dotze cançons a Benicarló” de Vicent Andrés Estellés.

E. E.- Quant de temps porteu amb aquesta formació?

X. C.- Hui és l’estrena d’aquesta formació. Ja l’hem fet amb Natxo Mañó, però Natxo no podia i ha vingut Tere a substituir-lo. Si en altra ocasió no pot Tere, doncs vindrà Natxo… Isabella i jo sí que estem.

E. E.- Què vos sembla vindre ací a la seu de l’orfeó a presentar-nos aquest treball?

X. C.- Estupendo, ja feia temps que ho pensava. Volia que la gent de l’orfeó coneguera aquestes cançons. És una obreta que està bonica perquè estan basades en música tradicional valenciana, és lo més adient al que correspon a la poesia de Vicent Andrés Estellés: la música valenciana. El problema és que és la primera volta que el fem «a pel», sense amplificacions, sense microfons… ja vorem si arribem al final o hem de dir: Ja, fins ací hem arribat!

E. E.- Et vàrem conéixer en un concert que es dia “De Broadway a La Habana”, que el portàrem a Villena, Altea… al principi del 2000…

X. C.- Sí, al piano estava Jesús Debón, i crec que estaria Juanjo Garcerá a la batería i Lucho Aguilar al contrabaix, això va ser abans de Cuba i del viatge a Cuba ja fa més de 30 anys… una època molt bonica perquè tenia molta relació amb vosaltres i férem moltes coses junts.

E. E.- Ens hem trobat a la Leocàdia venint cap ací i li hem dit que anàvem a xarrar amb tu i ens ha passat unes preguntes… estava fent la llista de la compra i ens ha dit: pregunta’ls açò: Com a músic, tres qüestions, on et trobes més a gust: Saxo, sexo o guitarra?

X. C.- Depén: amb el saxo estic molt a gust… depén de amb qui toque també. Amb el sexe… igual, depén de amb qui. I amb la guitarra… doncs també, jajajajaja.

E. E.- I després diu la Leo: si un duo és complicat, què tal va el trio?

X. C.- El trio musical, molt bé, i no és més complicat que el duo… altres qüestions no les he tastades… però tot depén de amb qui… i del repertori,… altres formacions com quartet, quintet, depén també…

E. E.- I estarieu disposats a tornar ací per a presentar-nos qualsevol altra cosa?

Tere Núñez- Clar que sí, estaríem disposats a tornar… jo sí… i si hem de fer un trio també, jajajajaja.

E. E.- Moltes gràcies.

X. C.- Moltes gràcies a vosaltres.

CRÒNIQUES BENIMACLETENSES

MÉS QUE DOTZE

Benimaclet, 31 de gener de 2025

Benvolguda Engràcia:

No sé a tu, però a mi em sembla que tot, que la vida passa molt de pressa, que l’ahir ja és molt llunyà. Estic per asseure’m en un banquet i vore-la passar, que m’esgota, que no tinc ganes de casi res. Que com diu el meu Pep, me la bufa la música i el tocaor. Que si ens pujen la pensió. Que no, ara diuen que no. Que sí, que ara sí que les pujen. Que el borinot del Trump està de nou al front de tot el cotarro. Estem bojos o què? Què passa en el món? Demà t’ho diré. O pot ser no.

De moment, el que et puc dir és, que ahir tinguérem ECO al local de Benimaclet. Que hi havia moltes, pero que moltes ganes. Que la picadeta ja no es fa al local, sinò que la fem en un bar, just en front d’un carrer del col·legi.

Jo, com sempre, amb la meua pataqueta de faves tendres i llonganisses, (per cert, més gelades que els peus de Crist), em demane una cerveseta i, arreando que es gerundio. Anàrem correguent al saló d’actes per a pillar puesto i vorer què ens tenien preparat. I antes muerta que sin silla per agafar un bon puesto. A mitja llum (blava) el saló. Teló tancat. El Sr. Zapater va presentar als artistes, estàvem escoltant música però el teló continuava tancat, fins que donà l’ordre d’obrir el teló. Ahí estaven Ximo Caffarena, Tere Núñez i Isabella Láuzara. Ximo, veu i guitarra, Tere, ukelele baix (no em preguntes, jo tampoc sabia què era, imagina’t una guitarra encollida però sonava com si fora un guitarró) i Isabella, violí i llaüt. “No hi ha tanca és un amor brusc i salvatge, /i tenim l’enyorança amarga de la terra, /d’anar a revolcons entre besos i arraps”. Com deia Jesulín, “en dos palabras: Im presionante”.

“El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles, /arrapats en la bruta paret de l’escaleta” “Res no m’agrada tant/com enramar-me d’oli cru/ el pimentó torrat, tallat en tires”. Si els poemes del Andrés Estellés són més que magnífics, la música que tocaven, popular valenciana, era el millor complement per aquestes lletres. Una autèntica delícia. Que si ara sonava una marxa mora, que si el bolero de l’Alcúdia, que si una jota, que si el ú i el dos… jo què sé. Era massa, els peus i els caps se’ns n’anaven. “És la meua ama, i és l’ama/ del corral i del carrer/ de la llimera i la parra/ i la flor del taronger./ Els pels com escàrpies, tots de punta, la faixa ja la tenia als turmells. Meravellós. Cada cançó era un colp al cor, als sentiments i als sentits. El bolero de l’Alcúdia tancà l’actuació.  Quina millor cloenda que el bolero “Que dia tota la lluna/ sobre les sendes/mentre canten i ballen/dotze parelles”.

Una vetllada màgica. Moltes gràcies Ximo, Tere i Isabella. Les dotze d’Estellés se’ns han quedat curtes, voldríem cent com a mínim. Disculpeu-me si no m’he quedat a saludar-vos, però hui tenia que matinejar per fer la neteja de l’escala i netejar els vidres de la porta del pati on abans estava la seu de l’Orfeó. El meu Pepito estava esperant-me en la porta del col·legi amb la moto per dur-me a casa.

Anant en la moto em recordava de la cançó del Raimon “Al vent/ la cara al vent/ El cor al vent/ Les mans al vent”.

Una abraçada ben forta de la teua amiga

Leocàdia.