Cròniques des de la porteria:

Publicado por admin en

Dijous, 29 de juny de 2023. Ángel Tejo, saxofón. Isabel María Gracián, soprano; Jesús Debón, piano.

2 X 1

València, 30 de Juny de 2023

Benvolguda Engràcia:

Dimecres passat vaig tindre que anar al otorrino de pago, la S.S. em donava cita per a setembre. El motiu, sentia veus. Sí, sí, tú riu-te, però estar sentint veus i sorolls que no existeixen continuament no és cap broma. El metge em digué que ell també les escoltava, les meues? Li vaig preguntar, no, les meues. Pues estem arreglats, li vaig dir i em digué que, tot era qüestió d’acostumar-se. Em va cobrar 50 € i m’envià a casa. Però en arribar al carrer em vaig donar compte que ja no escoltava ni les veus ni els sorolls. Vaig pensar que això passa per soltar diners o que per una extranya raó m’he curat. Ara pense que estic sorda, trobe a faltar les veus i els sorolls.

No vull tocar el tema polític perquè estic massa cremada, i no vull parlar, que si comence no em para ningú. Bé, ahir tinguerem E.C.O. à l’Orfeó. Com que últimament allò está sempre de gom a gom i la calor que està fent és torrant a més no poder, he descobert un truc molt bó. Col.loque la faixa a la nevera pel matí i a la nit està allò de lo més fresqueta.  

El Senyor Zapater va presentar a un tal Baster, o no sé, amb el seu saxo. SAXO, ENGRÀCIA, HE DIT SAXO!  Va resultar que era el Sr. Tejo i, efectivament, tocava el saxo. No coneixia eixa faceta del Sr. Tejo. Amb acompanyament d’una base musical ell anava tocant la melodia. On de sani said of de estrit. Val, que vols que te diga, no sé anglés, jo t’ho amolle tal com el vaig escoltar. El cas és que la coneixia, una cançó prou antiga d’aquelles que cantava la Ela Ficheral. Fantàstica. Onli for a guail, Raun mignait (Senyor, lo fàcil que seria posar de títols Paquito el xocolatero i coses aixina). El cas és què sonava molt bonico, era com música de yas, jo diria que era Yas, però, punto en boca que estás más guapa, no siga cosa que clave la pata. Mai Fani Valentin. En este títol tinc un problema, no sé si està parlant de dos xiques Fani i Valentin o què. De tota manera molt bonica i també la coneixia. Anuncià la que tancava l’actuació. Tan prompte? Ol Blus. Sr. Tejo, una actuació molt bonica i acollidora i molt íntima. Moltes gràcies.  

Però, ojo! El Sr. Zapater anuncià una altra actuación: Isabel Gracián. Arrea!  Somgüer over de reinbou, aquella cançó que cantava la Judi Garlan de joveneta en El Mago de Oz. Ostres, qué bonica! Quina sorpresa. Somguan tu guach over mí, escrita per un tal Gersuin. Este senyor escrigué moltes cançons per a musicals americans molt coneguts per tot el món. La següent era Mai gert bilong tu dadi. Molt coneguda per haverla cantada Marilyn Monroe en la película El Multimillonario junt a Ives Montant, encara que, segons comentava Tonico que va viure a l’estranger, ens digué que la peli tenía per títol Hagamos el amor, però als 60 en plena era franquista  i ultracatòlica li canviaren el nom pel de multimillonario. Nyas coca! It never guas yu, també d’una comedia musical americana. Fantàstica.  Bravo Isabel. Continuà amb Samertaim, del musical Porgy and Bess, també del senyor Gersuin. Preciosa. Ja estavem tots aborronats, què bonic. I com a colofó, va cantar Zinc of mí, de l’òpera El fantasma de la Ópera. Quina meravella, i des de l’última fila començà a sonar la veu de Diego, antic orfeoniste, donant-li la rèplica.  

Gràcies, Ángel Tejo, gràcies, Isabel i moltes gràcies, Sr. Debón. Una nit meravellosa i molt entranyable. Hem gaudit molt amb la vostra música.

La temporada dels E.C.O. ja ha acabat fins al setembre. Toca descansar, ja som a l’estiu. Encara que l’Orfeó li queda feina per fer, tenen concert el mateix dia de les eleccions. En fi, com diuen els taurinos Que Dios reparta suerte. Que bona falta ens fa.

Jo m’en vaig al llit que estic morta matá. El Pep dorm i jo estic cansada, altre dia serà.

Un abraç de la teua amiga

Leocàdia.

***************************************************************

Dijous, 28 de setembre de 2023. Carla Sanmartín, soprano. Giorgio Celenza, piano.

“DE LA TEMPESTA A LA CALMA”

València a 29 de setembre de 2023

Benvolguda Engràcia:

“Hasta el pirri me hallo”. La inoperància política és total. Comprar qualsevol cosa està impossible. L’oli d’oliva, intocable. Els bous de nou al carrer. València, ara serà Valéncia. Volen televisar els festivals taurins. Desfan carrils bici… Estem bojos? Estem bons, mare meua!

En fi, al lio. Ahir es feu el primer E.C.O. de la temporada. La veritat és què hi havien ganes. Ganetes de respirar una mica de cultura en mig de tant de desgavell. El Sr. Martí ens presentà els artistes, un pianista, Giorgio Celenza i una cantant Carla Sanmartín. Mira, la meua Carla, que la conec des de que duia trenes i ara és tota una artista. “Agitata de due venti” era la primera, d’un tal Sr. Vivaldi. Ostres quin ímpetu! Pense què el pesonatge estava cabrejada “Entre el deber y el amor está/peleando este corazón./Ya parece que no puede más/y que empieza a desesperar”.Ens quedarem tots clavats i trencàrem el silenci amb un fort aplaudiment. Això era el principi, la faixa ja se m’havia escorregut fins casi els turmells. Dos paraules: Tre Menda. Després, “Armatae face et anguibus” També del Sr. Vivaldi. En esta encara li durava el cabreig!Furias, venid a nosotros! “Gretchen am Spinnrade”, /Si miro por la ventana,/sólo a él mis ojos buscan/Unicamente por encontrarlo/salgo fuera de la casa./Esta d’un tal Guete, o Goethe (igual també inventà el gotelé). La cosa ja anava calmant-se, sembla que li digueren ¡Adiós Mari Carmen! I clar, li sentà com una bomba. A continuació va ser Giorgio qui ens deleità amb un “Nocturno” d’un tal Sr. Respigi o Respighi. Increïble, si acompanyant a Carla era genial, a soles “Bru-Tal”. Tornà Carla amb (espereu que ho tinc que copiar)”Ich hab’ein glühend Messer” El señor que la feu és el Sr. Mahler /Tengo un cuchillo al rojo vivo/ clavado en mi corazón/. Pobreta, encara no se li ha passat. Però la veritat és que eren precioses. Tots estavem meravellats. “Nur wer die Schnsucht kennt” (tantes consonants juntes i després sents Suc)/Solo quien conoce el anhelo sabe lo que sufro/ És què la Mari Carmen està molt enganxada. “The retreat” i “Paradise Regained” estes dos d’un tal Sr. Albéniz (Serà l’Isaac Albéniz espanyol?) /Hay un jardín en algún lugar/en el que abundan las aves cantoras/. Ja estem més tranquils, sembla que se li està passant. I torná Giorgio a deixar-nos bocabadats amb “Romanza de amor” del Sr. Ponce, interpretació meravellosa. “Claire de lunes” d’un senyor què és diu Foré o Fauré, i “Du bist die Ruh” de Chuber o Schubert. Tú eres la nostalgia/y lo que la aquieta. Toca, per fi li tornen les llumenetes als ulls. I per acabar, cantà “Morgen” de Strauss. Y mañana brillará de nuevo el sol,/y por el sendero que recorreremos/la felicidad de nuevo nos envolverá/. Genial, fantàstic. Igual que  als contes, tot ha acabat bé. Ja estavem preocupats per Carmensín. Ens hem quedat amb ganes de més però, el veïnat mana.

Giorgio, Carla, Carla i Giorgio, moltes gràcies, sou genials.

Querida amiga, m’en vaig que demà tinc molta feina que fer.

La teua amiga
Leocàdia.

***************************************************************

València, 27 d’octubre de 2023

Dijous, 26 d’octubre de 2023. Cançons veneçolanes. Rubén Velasco, director.

VON TRAPP I AMICS

Benvolguda Engràcia:

Estic a la espera que caiga el meteorit i ens envie a tots a pastar i comencem de nou. És normal tot el què està passant? Ens hem tornat bojos? Terra Santa! Quina santedat és eixa? Cap de les dues parts té la raó i les dos la volen tindre. Uns ocupats, l’altre, cada vegada més ocupador. Si no teníem prou amb el Rasputin, ara tenim un desgavell montat a l’Orient, què pa què te vols incomodar! El que sempre et dic, Que paren el mundo que yo me bajo (Mafalda).

Per sort tenim un oasi de pau anomenat Orfeó Valencià i anit hi havia picadeta i concert. Com sempre, allò estava de gom a gom. Moltes cares noves (Em sembla que han fet proves per a reclutar nous integrants) i això que ningú no sap qui actuarà i que per més que penjen el cartellet anunciant-lo mai sé de qui es tracta. Però bé, amb la panxa plena, la cerveseta, els cacaus, la coca de llanda i la misteleta passàrem a la sala gran tots correguent per agafar el millor puesto possible.

Al entrar ja estava el Sr. Rubén al piano. No sabia que toqués el piano i, jo no entenc ni papa, però em va fer l’efecte que ho feia molt, però què molt bé. No necessitava ni presentador, ell s’encarregà de presentar-nos als integrants del grup. Per fer boca va presentar-nos a la seua filla Susana i a Arturo cantant Niño mío d’un tal Juan Francisco Velásquez, el Viejo. Arrea! Este señor canta al orfeó però mai l’havia vist cantar en un E.C.O. Al Arturo vull dir, no al Viejo. Mira! Pues m’agradaren molt. Per si no t’ho havia dit, són de Venezuela i viuen ací. Bueno, el Arturo no, bueno sí que viu ací però no és de Venezuela. Jo pensava que se rien els tres i ningú més, però desprès ixqueren l’altra filla del Sr. Rubén, la Verónica, el Sr. Juan, un altre de l’orfeó, Alicia Keller i Robert Kotcher. En total eren set. Una altra filla del Ruben, d’espectadora però que dissenyà el cartell gran. Semblava la familia Trapp i amics en concert.

Què si Dama antañona, Crepuscular, Villancico, Préstame tu máquina… El Sr. Rubén, que igual tocava el piano que una guitarra que li dien Cuatro, no sé per qué. Les veus, la música, el ritme, mira! Tots menejant el cap i els peus, allò era una festa total. Entre les cançons ens contaven tota la evolució de la música i la música coral venezolana, tota una gràcia. La puerca, El periquito, Los pollitos … Tú no t’en recordes quan érem menudes que cantàvem a l’escola “Los pollitos dicen pío, pío, pío cuando tienen hambre cuando tienen frío” ? Pues tal qual, però clar, cantada per ells res a veure amb el que cantàvem nosaltres. Ara els pollitos ja som uns pollastrots i unes gallines de Mariasantísima amb espolons i tot. I la que ens feu saltar de la cadira va ser la cançó Amália Rosa, amb un ritme espectacular que donaven ganes de posar-se a ballar. Per últim, el Sr. Rubén va tocar al piano una peça que es deia Joropo, d’un tal Moisés Moleiro, xulíssima de veritat i semblava molt complicada per la velocitat dels dits, encara què per a mí tot el que no siga zambomba o pandereta em sembla molt complicat. Van acabar amb Esta bella noche, d’un tal Luis Eduardo Galián. Per a menjar-se’ls a tots.

Quina nit més bonica i divertida, gràcies Sr. Rubén (Trapp) i companyia. Jo, amb el ritme del merengue al cos vaig pujar a casa i lo primer que vaig escoltar varen ser els ronquits del Pep, per tant, altre dia serà.

Engràcia, et deixe que demà tinc un dia ben carregat i ara mateix estic morta matà. Cuida’t molt.

La teua amiga
Leocàdia.

***************************************************************

Dijous, 30 de novembre de 2023. Recital poètic-musical dedicat a Fernando Pessoa. Pepe Poveda, Jaime Gómez, Isabel María Gracián, Jesús Debón i altres col·laboradors.

FADO DEL 25 D’ABRIL

València, a 1 de desembre de 2023

Benvolguda Engràcia:

Com que l’altra nit no podia dormir, vaig conectar els cascos a la ràdio i escoltar un programa que fan de gent que crida i conta coses curioses. El tipo que cridà va contar que, una vegada en un vetllatori a un difunt, s’adonaren que el mort menejava els llavis. Total, que avisaren al metge, el qual va certificar de nou la seua mort i digué que això passava de vegades. Eren com una mena de espasmes, però què el mort en qüestió estava ben mort i que no podia parlar. Em vaig desvetllar com una mona. Em vaig prendre un Orfidal sencer encara sabent que l’endemà estaria zombi perduda, però es què no em podia traure del cap la imatge del mort parlant.

On no em fa falta cap Orfidal és als E.C.Os. de l’Orfeó. Ahir teníem. Després de la Picaota, perquè no era picadeta, allò quasi era un festí pagat pel Mestre i la seua dona invitant a l’Orfeó pel casament de la seua filla Mireia. Com passa el temps, la Mireia ja casada!

Una vegada a la Sala gran, presentaren al Sr. Poveda explicant de què anava tot allò. Era en record del 25 d’abril de 1974, la Revolució dels clavells. T’en recordes? Ací ja estaven a la cua demanant torn. Uns nou o deu orfeonistes ixqueren i cantaren junt al Sr. Poveda el què es convertiria en tot un himne, “Grándola vila morena”. Tot seguit ixqué el Sr. Jaime representant al poeta portugués Fernando Pessoa, contan-nos com des de menut ja escrivia poemes; les vivències a Sudàfrica i la seua vida a Lisboa. De seguida va començar a cantar Isabel Gracián, “O infante” (Dulce Pontes). Tú recordes quan anàrem a Fàtima i després a Lisboa amb la parròquia del poble? El cassette que compràrem te tota la música que sonà ahir a l’Orfeó. Quina veu més bonica la d’Isabel. No sé què deia la cançó, però em tocava l’ànima. Paco, el hermano Fransisco, ixqué a llegir uns poemes. Els poemes eren en castellà, no vajes a pensar… “A veces, y el sueño es triste,/en mis deseos existe/ lejanamente un país/donde ser feliz consiste/solamente en ser feliz” ”Llueve en silencio, que esta lluvia es muda/ y no hace ruido sino con sosiego” “No quiero rosas mientras haya rosas./ Las quiero cuando no las pueda haber.”

El Sr. Jaime (Pessoa) ens contà que Pessoa s’inventà uns quants poetes ficticis i signava els seus poemes amb els seus noms. Què vols que et diga, coses que tenen els artistes. També he mirat algo per l’internete i diuen que era fanàtic de les ciències ocultes i que molts dels seus manuscrits estan escrits directament per fantasmes o el mateix dimoni. Ja estem amb que la agüela fuma i dins de no res tindré al mort de llavis tremolosos i encara tindré què prendrem un Orfidal. Oxalá, Ceu de mouraria; cançons que sonaven amb la melodiosa veu d’Isabel, fados cadenciosos de la part alta de Lisboa, Alfama, Chiado. La frustració i el fatalisme omplin les notes dels fados al igual que la malenconia i nostàlgia. Molt boniques, però no per a desmelenar-se. Altres poemes amb la veu del Sr. Ferran Català “Yo nunca guardé rebaños/ pero es como si los guardara/ mi alma es como un pastor,/ conoce el viento y el sol/ y anda de la mano de las Estaciones/ … /Pensar incomoda como andar en la lluvia/ Cuando el viento crece y parece que llueve más.”

De Durban (Sudàfrica) tornà a Lisboa als 17 anys i ja mai més no va eixir. En una ocasió va dir que “Ja he vist tot el que mai havia vist i ja he vist tot el que encara no he vist”. Sona “Ao longe o mar”, dolça melodia carregada de nostàlgia diu “Abraçada a la nostàlgia cante al temps passat”. Cada cançó era com un pessic al cor. Finalment, el Sr. Alberto (amic del Sr. Poveda, crec, no el coneixia) posà veu a altres poemes de Pessoa “En la carretera de Sintra, cerca de la medianoche/ a la luz de la luna al volante/…/En la carretera de Sintra, cada vez menos cerca de mí.” La cançó O pica do 7 tancà l’actuació. Gràcies Poveda, Isabel, Jesús, Paco, Ferran, la llista és molt llarga, què ningú s’enfade per no nomenar-lo, però una està major i l’Orfidal li juga males passades.

Me n’aní a dormir amb un pessic al cor i jo, com la cançó, amb molta malenconia i nostàlgia, no sé perquè. Crec que em prendré un Orfidal.

Leocàdia.

Categorías: ECO

1 comentario

Xema Zapater · diciembre 11, 2023 a las 12:33 pm

Gran Leocadia. Es el més esperat deprés de la “picaeta”. Beneida portera, no ens faltes, la teva cònica ens alimenta. 😉

Deja una respuesta

Marcador de posición del avatar

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *