ECO

La nova normalitat, per fi, ens ha portat de tornada els ECO. I, amb ells, les cròniques des de la porteria de la nostra estimada Leocàdia.

Entrarem a la sala gran i, tirat pel piso d’una de les grades una borsa, fotos, un mocador; baix una tauleta amb un telèfon antic, d’eixos de disc amb els números, frascos de pastilles, una botella de güiski, un got i tot en penombra…

Aní al llit amb el cor i l’ànima plens de pau, el meu Pep, com sempre, bufant al llit, em vaig girar i vaig parlar amb la lluna fins que em vaig dormir. Demà serà un altre día i tinc que netejar el pati.

Ja s’ha dit en tantes i tantes ocasions que pot resultar pesante, però sempre hi haurà qui ho necessite sentir de nou i ho faré a petició de la nova Jefatura de Redacció de la revista, que em demana que parle de l’última sessió de l’ECO, per ser la que inaugurava la nova temporada i també anunciar una declaració d’intencions de cara al curs que començava del passat setembre. Aleshores, el que se’m demana avui es que parle, novament, de Les Nits de l’ECO.