Aló, aló

Publicado por admin en

Cròniques des de la porteria

Fitxa tècnica: Teresa Albero, soprano. Francisco Cholbi, piano. «La veu humana» de Francis Poulenc. ECO, 27/02/2020.

València, 28 de febrer de 2020

Benvolguda Engràcia:

Com passen els dies, tan ràpid que ni tan sols ens donem compte. Ja veus, ahir, com aquell que diu, estavem menjan-mos els torrons i jo ja estic traient la roba d’estiu de l’armari. Mentres ahir pel matí estava netejant l’escala em vaig creuar amb una veïna, semblava un astronauta. Tota tapada, amb bufanda i tot, i una mascareta a la cara. Pero señora Catalina, que hace mucho calor! Calle, calle!!, que no me fío nada del coronavirus ese, y no quiero que me tosan. Estem bojos, es pitjor la por i la sicosi que té la gent a lo que et pot passar si l’agafes. Jo, si em desperte una mica malament, tire má de 650 mg de paracetamol i, au cacau. Jo les prenc per al mal anímic, no per al dolor. Que vols que et diga, cadascú es col.loca com pot i amb alló que té a la mà. Al ratet ja soc un altra persona sense deixar de ser jo mateixa i, ni mascaretes ni històries, ja me poden tusir que a mi plim. El diumenge passat vingué a dinar a casa la Rosenda i el seu marit. Allà que prepare les cues de carranc de riu, que sempre m’eixen boníssimes i m’amolla el home de la Rosenda: Pues a mí me saben a batería. ¿Cómo que a batería? Sí, a pila de voltio y medio, de las del mando a distancia de la tele. Quan s’en anaren, li vaig dir al Vicentín que mirara en el guguel «Salmuera» i: «Alessandro Volta usó la salmuera junto con el cobre i el cinc para crear la pila voltaica». I des de aquell día tinc un regust a electricitat a la boca que no hi hà manera de traure-lo.

T’estic donant un rollo tremendo i anava jo a dir-te que anit tinguerem un altre E.C.O. Doncs, això. Després de la picadeta entrarem a la sala gran i, tirat pel piso d’una de les grades una borsa, fotos, un mocador; baix una tauleta amb un telèfon antic, d’eixos de disc amb els números, frascos de pastilles, una botella de güiski, un got i tot en penombra. El senyor Enric ens va presentar l’espectacle. Tres personatges: pianiste, soprano i el ausente. Jo vaig pensar: mira, com el meu Pep que encara que estiga, mai está, sempre com ausente. Piano Francisco Cholbi; soprano, Teresa Albero i, el «ausente», que está pero no está. Vaig veure a la Teresa i m’entraren ganes de pujar a casa i baixar-li uns peucs de llana per què anava descalça i amb bata de estar per casa, pero bata de les bones, no cregues que era del baratillo, res d’això, bona, bona. La Teresa duia una castanya de mil dimonis, el primer que feu va ser agafar el got de güiski i, cap a dins. Agafà el telèfon i començà a cantar. Déu meu!! com podia cantar d’eixa manera amb el colocó que duia? Quina veu. I es coneix que a altra part del telèfon s’havía clavat una altra conversa, i la Tere cabrejada. Vaja com quan el Pep ens interrumpeix quan estem parlant nosaltres. Per fí parla amb ell i, a partir d’ahí semblava una montanya rusa. Tots els estats d’ánim que et pugues imaginar varen passar per ella davant de tots nosaltres. Ella tot és parlar-li, i la cosa va pujant d’intensitat. La tragèdia, l’abandon, la soledat. Tot va barrejantse, i cada vegada ella més enfonsada, prenint-se pastilles i güiski. Tot el que va passant davant de nosaltres ho intuïm. Però ell no sap que ella acava de prendre moltes pastilles, que poc à poc l’escolta més lluny, no per qu’el telèfon vaja mal. És algo més… Rodant per terra ella li diu que encara l’estima i, sembla que ell li diu que s’acabat. Allí estaven tots clavats a la cadira patint, la Tere passant per tots els registres inimaginables. Una veu poderosa i clara, el Cholbi acompanyant-la al piano de manera magistral, semblava que parlaren entre sí, una amb la veu i l’altre amb el teclat.

Xica, allò va estar fantàstic, quina actuació. Brutal, varem aplaudir a rabiar. Grandiós i magistral. El cas és que, jo m’en aní a casa amb el cos una mica alterat pensant en el gurrumino del tipo que trenca amb la xicona i per telèfon, i no fer-ho a la cara. Anava de molt mala llet, qué vols que et diga. I quan entre en casa i escolte els ronquits del Pep, no me vaig poder contindre i le vaig pegar una patada al cul per què sí. Aquell s’asustá sense saber qué pasava: Y ahora qué pasa? Nada! Ya sabes tú lo que pasa, ale, date la vuelta y a seguir durmiendo que es lo que mejor te sale.

Gràcies Teresa i gràcies Paco per esta meravellosa interpretació de «La veu humana» i açí teniu a una incondicional total. Gràcies als dos de nou.

Bueno reina, tinc que deixar-te que tinc encara moltes coses que fer i demà tinc que desinfectar la barana de l’escala. Casi ningú utilitza l’escala, sempre l’ascensor però amb el coronavirus me tenen ja fins el monyo. Bueno, una besadeta de la teua amiga

Leocàdia.

Categorías: ECO

0 comentarios

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *