Per Xema Zapater

Ja s’ha dit en tantes i tantes ocasions que pot resultar pesante, però sempre hi haurà qui ho necessite sentir de nou i ho faré a petició de la nova Jefatura de Redacció de la revista, que em demana que parle de l’última sessió de l’ECO, per ser la que inaugurava la nova temporada i també anunciar una declaració d’intencions de cara al curs que començava del passat setembre. Aleshores, el que se’m demana avui es que parle, novament, de Les Nits de l’ECO.

Per a mí és molt satisfactori parlar sobre eixa activitat que poques agrupacions, culturals o no, poden gaudir res que s’assemble i, senyores: duem 15 anys ja!; i tot gràcies a un equip treballador i generós que mamprengué la beneïda llavor de trobar una estona per a mantenir un contacte personal, fora de la disciplina del cant, amb una copeta i un entre-panet, birreta o vinet i una coqueta amb mistela per a després obsequiar-nos amb una actuació artística memorable i que va encetar el nostre mestre Josep Lluís Valldecabres, ja fa quinze anys, recordant-nos els seus inicis de permanència i èxit en les files de la enyorada Nova Cançó.

Mes ja que escrivim sobre el tema ho farem des de el principi. Ja ho vaig dir la nit del dia 28 de novembre:

-Per què naix aquest espai de convivència?

-Doncs per una necessitat de comunicació entre nosaltres, donat que s’hagueren de suprimir els recreos que llevaven massa temps d’assaig i pareix que faltava eixa estoneta de contacte d’uns amb els altres. La vida fa que sempre anem de presa i corrent als llocs i igualment a la sortida tot el mon agafa el corre fuig, si no és que ha tingut que anar-se’n inclús un poc abans per no fallar als horaris de bussos i metro. Així doncs es feia necessari trobar una solució que fora atractiva per a la majoria.

I parlant parlant en les hores mortes d’un viatge, fa ja tant de temps, l’amic Eduard Gisbert, amb el nostre Paco Canet i la Trini Carballo, tots tres amics i nostres també, afegiren una motivació molt interessant. Què saben els orfeonistes del passat del nostre director? Què sabem tots nosaltres de cadascú de tots nosaltres? Amb quines habilitats estan dotats els nostres companys? I sí que sabíem que molta gent que havien tingut a les nostres files, ara eren professionals de la música, del teatre, del cant i d’altres múltiples activitats. Així doncs igualment: Què amagava en la gent que s’asseia al nostre costat? I així va ser que anàrem coneixent la vida artística, tant d’ex-companys com dels actuals que alguna virtut embolcallen. Això va fer implicar també a artistes amics que d’una forma o altra havien tingut quelcom que veure amb l’activitat de l’Orfeó i que, com tots, han trobat el temps necessari per mostrar-nos els seus treballs. Quinze anys de grandíssimes vetllades, bé ho sabeu la majoria de vosaltres que em llegiu.

Una altra idea que aportaren, ja no sé qui, va ser que eixes vetllades havien de ser amenitzades per un gotet de vi, un refresc, cervesa i picadeta, i el que sí que sé és que la primera volta van ser l’estimat matrimoni format per Amparo Ripoll i el seu Ramón Ferrandis, tan recordat per tots, els que reuniren una sèrie de viandes destinades a completar l’empanadeta o l’entre-panet que tots devíem i devem de dur. La resta ho posa, com sempre, la Junta.

Primer les seues obligacions van fer que la Trini s’ho hagués de deixar tant l’ECO com l’Orfeó. Més tard va ser l’Eduard qui també s’ho hagué de deixar de la mateixa manera. La vida és complicada. I al acabar el curs passat va ser Canet qui va decidir que l’activitat de l’ECO li pesava després de tants anys i d’una gran etapa en solitari i qui sap per quants motius més i amb un emotiu escrit ens comunicava que ja no podia continuar duent-ho. L’ECO es moria, s’acabava… com sinó!

Però com que no! No hi hauria cap company que pogués reprendre eixa gestió? Difícil ens ho deixava el Sr. Paco, (sic. Leocàdia). Grans actuacions i grans vetllades complicades d’igualar l’avalaven. I en això dues persones magnífiques i valentes, sempre hi ha, surten dels enderrocs i agafen el testimoni i es proposen continuar la llavor que l’anterior equip deixava. Els herois, ja ho sabeu són Fernando Morales i Enric Martí. En això em proposen que també forme part de l’equip i amb no poques reticències, em falta confiança amb mí mateix, «encara que siga presentar les actuacions» em diuen. Finalment accepte en veure que ja hi ha una velada concertada (per Paco Canet encara, clar!)

El gran Jesús Debón a qui no he de descobrir ara i la soprano, gentil col·laboradora, grandíssima cantant i magnífica persona, Begoña Martínez, a més a més, mare d’OVI, constituïren una aliança perfecta per encetar un nou període de l’ECO, encapçalat pel nou equip novell però il·lusionat. Sí, eixe dia s’atrevíem a somniar en una nova etapa per seguir duent art i germanor al nostre estimat Orfeó. Jesús i Begotxu anaren desgranant un repertori preciós i espectacular amb una presència, un gust i una exquisidesa que ens alegrava l’ànima.

Begotxu ja hi havia estat en altres ocasions a l’ECO i ens digué que tenia més projectes que podria interpretar per a nosaltres. Per mí que vinga quan vulga, jo me la quede. (A Jota Debón ja se l’hem quedat…).

Heu de saber que l’equip està molt motivat i en condicions de poder assegurar que tots el mesos hi haurà sessió de convivència i actuació artística, doncs tenim un munt de contactes que han manifestat la predisposició de venir a oferir-nos el seu treball am la il·lusió d’afiançar, més si cap, els nusos que encara els uneixen a l’Orfeó. Es d’això del que es tracta. Conéixer el que tenim, per una banda i, per altra, no perdre la vinculació amb aquells que una volta foren i/o en algun moment compartírem escenari.

Sabem que hi ha gent que pensa que les actuacions es deurien anunciar clarament però després de debatre la conveniència o no, decidirem seguir en la mateixa manera de fer de l’anterior equip ja que el principal objecte, sens dubte, és el fet d’ajuntar-se i compartir bocata, és fomentar les relacions entre els membres del Orfeó i sols és això el que, fonamentalment, ens ha de moure. D’una altra part pot ser podria donar-se el cas de que, per no paréixer atractiva la actuació programada, arribara un dia que, l’u per l’altre no es quedara ningú. Terra traga’m! Deixem-ho com està.

Capítol de la picaeta. Mira que ho féreu be xiques! Genoveva i la seua esquadra, però també heu dimitit. No passa res, era normal. Malgrat tot, tinc el plaer de anunciar-vos que Amparo Martí ens ha acceptat a encapçalar una nova brigada de companys i companyes que ens ajudaran en tal menester. I també us faré a tots un prec, no fem que siga una llista tancada, tots podem ajudar en la composició de les taules, per exemple, o en dur o retirar aliments, etc. El que volem demanar és que no passem de llarg. Tirem una maneta que és bonic i gratificant participar.

Tres cosetes per acabar. Agrair-vos a tots l’acollida tan positiva que apreciem. Tractarem de fer-ho be. Demanar-vos que no ens deixeu sols, que acudiu a les cites mensuals, que està ausades be compartir l’espai sense partitures i es passa una estona sempre molt agradable i mai s’acaba massa tard. I també per últim, ens ajudeu en noves propostes si esteu assabentats de gent de l’Orfeó que fa quelcom que supose un interés per mostrar-ho en un ECO.

No se expressar-me millor, si ho llegiu tot i heu arribat fins aquí serà per dues coses: Perquè el consell de publicació ha donat un bon parer i perquè tampoc no us he avorrit massa. Ja em sento pagat. Moltes gràcies a tots. Salut i bona Veu.

---

CRÒNIQUES DES DE LA PORTERIA

ENCETEM NOVA ETAPA

València, a 29 de novembre de 2019

Benvolguda Engràcia:

Hi va haver un temps en què anavem corrent com bojos fins a l’actualitat. Un, es llevaba del llit es posava qualsevol cosa per damunt i, vinga, a correr fins a l’actualitat. Avui és l’actualitat la què corre cap a nosaltres, i amb molt males intencions. Així ès que fem el contrari del que fèiem, ens posem les sabates i tirem a correr per tal de què l’actualitat no ens alcanci.

I parlant d’actualitat tinc què dir-te què ahír tinguerem un nou E.C.O., ja saps, picadeta i actuació. Al passar a la sala gran vaig veure que hi havia una pantalla i vaig pensar: Vaja! avuí tením sessió de cinema. Però començà a parlar el Sr. Zapater què va dir què el Sr. Paco deixava de formar part de l’E.C.O. i que en agraïment a la seua tasca anaven a projectar un vídeo. Era el Sr. Eduard qui donava les gràcies recordant com naixqué l’idea de l’E.C.O. i amb l’esforç de tots dos i de Trini varen recorrer quince anys portant a l’Orfeó artistes, músics, cantants… Hem tingut de tot i jo contante-ho puntualment. Moltes gràcies als tres per tot el què ens haveu fet gaudir.

Però la nit continuava i era el torn de l’actuació. El Sr. Zapater ens va presentar Begoña Martínez i Jesús Debón. La nit pintava bé, a més a més, el repertori seria en castellá i ho entendria tot. La primera cançó era «El cabello más sutil» d’un tal Fernando Obradors. «Del cabello más sutil / que tienes en tu trenzado / he de hacer una cadena / para traerte a mi lado». Ens va encantar a tots. Després, d’un tal Eduard Todrá, «Madre, unos ojuelos ví». Si l’anterior era bonica, esta era fantàstica. Era la segona i ja estaven tots encantats amb la Begoña i el Jesús. A estes altures ja ens havien guanyat a tots. Després van cantar una cançó que la música era del mateix Jesús, «Un olvido de seda», «Si alguna vez me olvido, no me olvides tú».

Jo ja tenia una calor tremenda, no sé si s’havia entrat el vestit o m’havia fet més grossa, el cas és què m’apretava per tots els puestos. Matant-me a ensalades per a no rés. Demà faré arros amb fessols i naps.

«Canción al árbol del olvido» d’un tal Ginestera. Resulta que jo ja la coneixia però cantada per Victor Jara «En mis pagos hay un árbol, / que del olvido se llama, / al que van a despenarse, vidalitay, / los moribundos del alma». Ufff, mare meua quins records!!! i quina mala baba me va entrar quan el mataren. En fi, l’actuació arribava al final segons ens digué la Begoña i al remat va cantar «Las hijas del Zebedeo» aquella cançó que cantaven la Pili i la Gertru mentre rentaven la roba, «Al pensar en el dueño de mis amores / siento yo unos mareos encantadores / bendito sea / aquel picaronazo que me marea». Així va acabar el recital, entrega de flors i de diplomes al anterior equip, als artistes Begoña i Jesús i un regalet «Tú me acostumbraste».

Gràcies de nou a Paco, Eduard i Trini, a Clara Muñoz pel vídeo i, com no, a Begoña i a Jesús i espere, tots esperem, que la nova etapa de l’equip de l’E.C.O. siga, al menys, tan bona com la anterior. Gràcies a tots.

Et tinc que deixar que demà tinc un dia complicat i carregat de bombo. A les sis del matí sonará el despertador. En dir-te aixó, prou. Un beset de la teua amiga

Leocàdia.