Per Fernando Morales

Fitxa tècnica: Giuseppe Verdi: Messa da Requiem. Silvia Vázquez, soprano; Anna Gomà, contralt; Vicente Ombuena, tenor; José Julio González, baix. Orfeó Valencià. Josep Lluís Valldecabres, director. Orquesta Filarmónica Fundación Ciudad de Requena. Francisco Melero, director. Iglesia de Santa María. Requena, 4/04/2020. 19. 30 horas. CONCERT AJORNAT PER CAUSA DEL CORONAVIRUS. VOS MANTINDREM INFORMATS DEL CANVIS QUE PUGUEN HAVER.

Poques obres es poden trobar al repertori amb la grandiositat i la magnificència de la Messa da Requiem de Giuseppe Verdi. El proper dissabte 4 d’abril a l’Esglèsia de Santa Maria de Requena, l’Orfeó Valencià cantarà novament aquesta majestuosa composició, nascuda des del dolor i construïda amb dolor.

El Requiem de Verdi és una obra que naix des del dolor, perquè el seu origen es troba a la mort el 13 de novembre de 1868 de Gioacchino Rossini. La commoció que tal pèrdua va produir en el compositor li va fer pensar en escriure una magna missa per honrar la memòria del genial compositor, a la que participarien els més importants compositors italians del moment, encarregant-se cada un d’ells d’un número del Requiem.

L’estrena de l’obra es faria coincidir amb el primer anniversari de la mort del Cigne de Pésaro a la localitat de Bolònia, on el compositor havia crescut i estudiat.

Giuseppe Verdi, amb l’ànim encara calent per la luctuosa notícia, es va posar mans a l’obra, i com a ideòleg i com a compositor italià més important del moment, es va reservar el número final, el Libera me.

Imaginant-se aquest número final i desitjós de donar-li a Rossini un final digne d’ell, Verdi pensà en un episodi grandiós ple d’efectes operístics però que combinava amb enorme impacte dramàtic moments de gran recolliment i patetisme, coronat per una canònica e impressionant fuga. I per a protagonitzar aquest majestuós final estava pensant en la que en aquell moment era la seua autèntica musa: la soprano alemanya Teresa Stolz.

Bolònia-Pésaro-Mariani-Teresa Stolz

Però les coses no havien de ser tan senzilles. I quan a Pésaro, localitat natal de Rossini, s’enteraren de que Verdi pensava fer-ho a Bolònia, s’apresuraren a tancar un gran homenatge per a l’anniversari del seu naixement: el 21 d’agost, tres mesos abans de l’anniversari de la mort, amb… l’Stabat Mater de Rossini!…

Però la cosa no quedava ahí. Per a arredonir l’afrenta, els pesarenses acudiren al seu paisà, el director Angelo Mariani, que era en eixos moments el director verdià de referència… i li demanaren que contactara amb Teresa Stolz per a la commemoració.

Verdi va viure la participació de Mariani i Stolz a aquest concert com a una traïció absoluta. Li va causar una decepció molt gran… i el destinatari de tota la seua fúria no havia de ser la senyoreta Stolz, com ell l’anomenava, sinò el director Mariani, qui estava profundament enamorat de la soprano alemanya.

La Stolz–Giuseppina Strepponi

Molt s’ha especulat sobre l’autèntic abast de la relació que pogueren haver mantingut Verdi i Teresa Stolz. Els dos connectaren des del principi i l’afecte que es professaven era directe, intens i estranyament íntim.

Però, cap especialista en Verdi ha pogut demostrar, corroborar o argumentar sòlidament que efectivament entre els dos existira una relació que fora més enllà de la merament amistosa i professional. La Stolz acudia regularment a Sant’Agata o a Gènova a visitar a la família Verdi, i treballava continuament amb el «maestro» per preparar els rols d’Elisabetta, Leonora o Amelia, mentre que a l’habitació del costat estava… Giuseppina.

I en les cartes de Giuseppina d’aquestos anys és on es troben les úniques traces que ens fan pensar que alguna cosa passava. Va ser el moment més baix del matrimoni entre Verdi i la Strepponi, una unió que mai es trencaria i que superaria aquesta crisi, arribant inclús a integrar a la Stolz en el dia a dia dels Verdi fins als últims anys.

Però sense cap mena de dubte, aquesta crisi conjugal és una altra i poderosa raó per la que considerar el Requiem com una obra dolorosa.

Verdi, un compositor envellit?

A banda de totes aquestes circumstàncies personals, a nivell profesional Verdi també estava travessant per una crisi important. Durant eixos anys estava sorgint una nova generació d’artistes italians que compartien el rebuig per tot el que representara l’art italià dels seus immediats predecesors, la coneguda com scapigliatura (llibertinatge).

Dos d’aquestos scapigliati eren Franco Faccio i sobre tot Arrigo Boito, que participaren en una sèrie de pamflets als que es parlava dels compositors italians (i Verdi era el número u) com poc menys que antigualles envellides que ralentitzaven el progrés de l’art italià.

A Verdi no li fea cap gràcia que les innovacions wagnerianes foren aplaudides com modernes, mentres que les seues foren valorades com «passades de moda«. Però el compositor vivia amb preocupació una innegable veritat: aquell compositor que produïa una òpera cada sis mesos, en quasi vint anys només havia afegit uns pocs títols… i cap d’ells amb l’audàcia, innovació i frescura de la «trilogia popolare» dels primers anys cinquanta.

Realment tenien raó eixos jovens i Verdi ja estava passat de moda? Era ja un objecte de museu, una relíquia d’altre temps?

Un altre colp de geni

Però Verdi, que en eixos moments encara no havia arribat als seixanta anys es trobava massa lligat a la seua terra, al seu riu Po, a la regió parmesana; es trobava, en definitiva, massa arrelat a Sant’Agata.

En aquest sentit sí es sentia un envellit. Per això, per al següent encàrrec al que ni es va plantejar renunciar, va urdir la seua venjança contra Mariani: El jedive d’Egipte li volia encarregar alguna cosa per a celebrar l’apertura de la major obra d’enginyeria del segle: el Canal de Suez.

I fruit d’això havia de náixer una nova obra mestra: Aida. Verdi, pot ser envalentonat o estimulat per eixos impetuosos i atabalats jovens, va concebre una òpera espectacular, en que va aconseguir -vint anys després de la síntesi mestra abastada amb Rigoletto– edificar una obra que juntava l’ampulositat dels faraons, la grandiositat dels monuments faraònics, amb elements tan verdians com l’enyorança per la pàtria -recordem Nabucco-, l’intimitat dramàtica dels personatges que viuen la seua desesperació amorosa, la violència de l’opressió política i la fúria de la gelosia.

Verdi, conscient de la categoria del seu nou treball va donar un nou colp d’autoritat i, com diguem als nostres dies: «cerró muchas bocas». Crescut de nou, trobà la manera de deixar-li clar a Mariani el que representava per a ell: li demanà anar a El Cairo per a dirigir l’estrena en desembre de 1871, mentres que Verdi es quedava a Milà per a preparar la que ell considerava autèntica estrena… amb Teresa Stolz. «La venganza es un plato que se sirve frío».

Alessandro Manzoni, el gran heroi

Però un nou esdeveniment anava a portar de nou el dolor a l’ànim verdià, i amb ell, la raó definitiva que anava a conformar la que seria molt prompte la Messa da Requiem: el 22 de maig de 1873 moria Alessandro Manzoni, el poeta italià que per a Verdi representava més que cap altre l’autèntica ànima de la Itàlia nascuda de les revolucions decimonòniques.

Davant de la tumba del gran poeta, acompanyat per la seua amiga milanesa Clara Maffei, va expressar el seu desig de dedicar una gran missa fúnebre a la memòria del seu heroi, i ara sí, naixeria el seu impactant Requiem.

Requiem: síntesi del penúltim estil verdià

L’estrena del Requiem va tindre lloc al primer anniversari de la mort de Manzoni, el 22 de maig de 1874 a Milà, dirigida pel propi compositor i, com no podia ser d’una altra manera, amb Teresa Stolz com a soprano solista per cantar per primera volta el monumental Libera me.

La Messa da Requiem havia de juntar les senyes d’identitat verdianes dels últims anys amb traces dels nous recursos utilitzats a la seua última i exitosa òpera Aida (Verdi, de fet, va anunciar que amb Aida es retirava de la composició operística). D’aquesta manera, trobem resons de la potència de moments tan espectaculars com les grans escenes del primer acte de l’òpera egípcia, l’ampulositat de moments com el «auto de fe» de Don Carlo, fragments ascètics que recorden a la Leonora de La forza del destino,…

Si, com tots sabem, la Messa da Requiem no va ser l’última composició de Verdi, que encara produiria dos noves obres mestres absolutes fins al fi de segle, sí que podem constatar que en ella tenim totes les claus del Verdi de les dècades dels seixanta i setanta del segle XIX, reunides magistralment en una obra que, certament, ha sigut descrita com un requiem quasi operístic… recordem que estem parlant del que -possiblement- siga el major compositor d’òperes de la història… amb permís dels wagnerians…