Per Paco Canet

Ludwig van Beethoven: Simfonia nº 9 en re major, op. 125 «Coral». Orfeó Valencià, Josep Lluís Valldecabres, director. Belén Roig, soprano; Pilar Vázquez, contralto; Vicente Ombuena, tenor; Miquel Ramon, baix. Orquestra Simfònica de Castelló. Henrie Adams: director. Auditori i Palau de Congressos de Castelló. 30 de desembre de 2021. 20:30 hores.

Un article em demana fer Fernando

P’al proper exemplar de la revista

Alguna cosa de la simfonia.

Repte que em provoca quasi un infarto.

Ja em temia jo que seria un fiasco

però cantant com vertader artista

Escolte el Cor i cada part solista

I he gaudit del fortes i dels pianos.

Pel primer tercet veig que ja comence

I encara no he nomenat cap record.

És el que se me demana i em pense?

Amic i company, amb mí no hi ha sort.

La manera millor per a jo vèncer

És escriure i arribar a bon port.

Bromes apart, he de dir que més m’ha satisfet cada vegada que l’he treballat i interpretat. Sense importar amb qui l’hem preparat i amb el lloc que l’hem oferit.

En els inicis com a cantant de la corda de baixos de l’Orfeó Navarro Reverter -que era com s’anomenava en aquell temps el nostre actual Orfeó Valencià- la hi vaig cantar amb el Cor de la Generalitat quan encara era el Cor de València amb ocasió del 9 d’Octubre al Palau de la Música de València. Era un orgull per a mí poder cantar amb ells que eren professionals barrejats com diu ell nostre himne, tots a una veu, com a iguals.

Fa un grapat d’anys, (què flaca és la memòria)[1], el Palau oferí un cicle amb la integral de les 9 simfonies de Beethoven dirigides pel mestre Sir Neville Marriner i l’Acadèmia de Saint Martin in the Fields. Tot un luxe interpretar la Novena amb artistes tant importants. Els ànims estaven pels núvols i les expectatives eren de satisfacció total quan vam començar la preparació amb el director. Però prompte un mena de despagament va anar instal·lant-se entre nosaltres. Tan sols férem una llegideta més o menys ràpida i sense massa correccions i la deixarem preparada per a l’actuació davant el públic. O bé per al director era només un bolo o bé es que la duíem tan assajada que li va semblar molt bé a la primera.

No sabria ben bé escollir una versió o altra entre totes aquelles en les que he participat. Totes han sigut una meravellosa experiència. I en tots els llocs on l’hem interpretat hem gaudit amb el públic de la màgia de la simfonia.

I què dir dels solistes? Doncs en totes les ocasions han estat fantàstics, excepció d’un parell de baixos que no arribaren a estar a l’altura dels seus companys. I és que no totes les veus per bones que siguen poden cantar aquest coral. Pel demés, un autèntic plaer cantar l’Himne a l’Alegria.

I nosaltres sempre l’hem fet amb molta il·lusió i entrega. I la veritat siga dita, hem sabut connectar amb el públic la joia de viure, l’entusiasme que aporta el text, la germanor… Supose que tots recordem el “madre mía” que va sonar de forma espontània entre el públic  desprès d’un fortíssim, allà per Fuentealbilla, el poble del futbolista Iniesta.

L’he cantada al costat de diferents companys, fins i tot del Mestre i sempre amb gaudi i responsabilitat. Difícil? Sí, però l’agafes la partitura amb tantes ganes que et fa sentir que existeixes, que formes part d’un ens supranacional, habitant de l’univers, que totes les dificultats es superen i obliden. «El medi és el missatge” deia i amb molta raó, McLuhan i és de debò. El missatge és l’alegria, el gaudi, la joia, l’esperança. Almenys per mí. I aquesta és una petita aproximació a la Novena simfonia del mestre Beethoven, que si tot va bé, tindrem l’ocasió de tornar a cantar en breu.

---

[1]       El cicle integral de les simfonies de Beethoven a que fa referència Paco Canet es va cel·lebrar al Palau de la Música de València entre el 7 i el 13 de maig de 1992, i concretament, el concert al que es va interpretar la Novena Simfonia va tindre lloc el 13 de maig, en una jornada que es completà amb el Concert per a piano nº 5 «Emperador» amb Radu Lupu com a solista.