Dijous, 30 de març de 2023. Savile Row Trio. Tribut musical a The Beatles

“YESTERDEI”

València, 31 de març de 2023
Benvolguda Engràcia:

Com deia Mafalda, “Que paren el mundo que yo me bajo”.

La cosa està molt negra. Mires per on mires tot és un desgavell. On hem aplegat!!! Guerres contínues, violència per tot arreu.
Les deretes més punyeteres, les esquerres més dividides. Els rics, més rics què mai i els pobres… Doncs, això “que paren el mundo que yo me bajo”. I la que ha liat Anita qué!!! Dos dies sense parar. Et dic una cosa, amb diners torrons, però Anita no serà mare, serà una iaia per a la xiqueta, deixant a banda el tema moral, crec que la ètica se la passen pel forro.

Per altra banda, ahir estava tan esgotada que vaig fer la siesta al llit. Mai més. Vaig somiar que veia una mosca amb mamelles i que em mirava mentre donava de mamar a tres cries. Serà
una nova varietat de mosques mamíferes? Em vaig despertar pitjor que m’havia gitat. Coses que em passen.

Per sort, ahir hi havia ECO a l’Orfeó. Me puse mis mejores galas y bajé corriendo porque últimamente aquello está a tope. Qui anava a actuar? Era tot un misteri. Jo pensava que seria una colla de collidors de taronjes cantant, però no. El Sr. Zapater ens els va presentar com Savile Row. Nyas coca!!!! Resulta que allí estava el Sr. Fernando amb dos senyors més tocant els tambors, piano, guitarra, flauta i el què fera falta. Ah amiga! Quan començaren a tocar i cantar em vaig transportar a la porxà del tío Remigio en el poble, quan muntaven els guateques amb els discos dels Bitels. La primera en sonar era “Sancin in de güey” (chica, que vols, no sé com s’escriu). El Sr. Fernando donant-lo tot als tambors, el Sr. Toni al piano i el Sr. Emilio a la guitarra. Els pels de punta, la calor i la faixa que m’apretava. “In mai laif”. Era molt graciós veure a tots menejant els peus i els caps al compàs. En definitiva, disfrutant. Va arribar “Yesterdei”. A aquelles hores jo ja tenía la faixa als turmells. Mare meua quins records!!! I lo bé que ho feien. Una autèntica barbaritat de disfrute. Me vinguiren al cap tota la gent de la pandilla del poble, quan erem uns crios i organitzaven aquells guateques, amb les hormones alterades i bollint com una cassola al forn. Que sí, que estavem tots escoltant-los i ballant en les cadires i de segur que tots recordant aquells moments viscuts quan erem joves.

Anavent desgranant cançons totes del quatre de Liverpul. “For nou uan”, “Golden eslambers”, “De ful on de gil”, crec recordar que amb esta isqué el Sr. Moya a ajudar-los amb la seua flauta. Vull dir que tocava la flauta junt al Toni, que també tocava altra flauta encara que éste la tenia més gran, la flauta vull dir (Ai Senyor, en quin jardí m’he clavat). “De long an guandin roud” (Ja t’he dit què no sé com s’escriu). “Imachin”, “Shilous gai” (O algo paregut), “Ler it bi” en esta, ja casi estaven tots desnucats pegant cabotades al compàs. Els bravos i els aplaudiments eren enormes, senyal de que el personal havia disfrutat de lo lindo. Tancaren amb una propineta cantant “An ai lof ger”.

Moltes, moltíssimes gràcies a tots tres i també al Sr. Moya, per haver-nos fet passar una nit màgica per quedar gravada a la memòria.

Com que al matí havia de netejar el terrat m’en vaig anar prompte a casa. M’esperava el Pep. Tot estava en silenci i al obrir la porta, el primer que vaig escoltar eren els ronquits del Pep. Un altre día serà.
Bo amiga, em posaré els auriculars i escoltaré als Bitels, “A jar deis nait” i a dormir. Cuida’t.

La teua amiga

Leocàdia.

***************************************************************

Dimarts, 30 de maig de 2023. Nox. Daniel Monteagudo, director

València, 31 de maig de 2023

Benvolguda Engràcia:

No sé tú, però jo encara estic estressada i desanimada i desconcertada i expectant per coneixer els nous moviments de fitxa dels nous dirigents. Crec que ens esperen uns anys mogudets. El desànim es un animal invisible amb el que sovint convivim naturalment. El portem quan ens fiquem al llit, quan ens aixequem, el portem al treball, al bar, al cine o al teatre. Forma part de la nostra essència sense adonar-nos, fins que un dia desapareix. Espere que no tarde en desaparéixer.

Però amb desànim o sense ell, ahir tinguérem nova sessió de l’ECO. Per més que mires el cartell (una montanya picuda i nevada) no tenia ni idea del que ens esperava.  Allò estava a tope de gent, fins i tot de peu. Al moment que obriren portes i havent-me passat l’entrepà i el gotet de misteleta, entrí correguent per pillar puesto.  El Sr. Fernando ens va presentar als qui tenien que actuar. Es tractava de Dani MONTEAGUDO (cartell resolt) dirigint el seu grup NOX. Ha dit NOX, no? Vaig preguntar a la dona que tenia al meu costat. Sí, sí em va respondre. Uns quants anys que no veia al Dani i mira ara, dirigint un cor, i també estaven el Carles i la Patri i més cares conegudes que passaren per l’Orfeó.

El Dani ens va presentar el Cor NOX i ens digué el que significava. Vol dir algo paregut a Bona Nit i després de la presentació començaren amb una cançó d’un tal Arvo Part (Pel nom no crec que fora de Meliana o de Foios), “Da Pacem”, o sería Pachem? El cas és que ens quedàrem tots clavats a les cadires.  Però és que a continuació cantaren una cançó d’un altre senyor que tampoc seria d’Alboraia, un tal Zoltan Kodaly, nyas coca. La cançó era “Esti dal” o Estic Dalt, no sé.  El cas és que, els pels com escàrpies, un conjunt de veus que ja vulguera jo, unes melodies i armonies insuperables.  Continuaren amb “Ôhtul”, però si el nom de la cançó és una mica raro el del senyor que la va fer és massa pá la carabassa Part Uusberg.  Malgrat que este senyor no fora de per ací, la cançó era allò de tancar el ulls i deixar-te transportar.  Les calces ja les duia a l’altura dels turmells, quina manera de gaudir!  Espera que la següent cançó i autor ni raros ni de l’estranger de fora, “Arran la foscor” pel Dani Monteagudo.  Ojiplática em vaig quedar. Però xico!!! Lo calladet que s’ho tenia.  M’agradà molt.  Després vingué una cançó “Vater nait”, he escoltat bé?  m’apunten què és “Water Night” d’un tal Eric Whitaque, o Whitacre (Ai Senyor, no podrien dir-se Paco García o Toni Martínez?)  Sort que després tornà el Dani amb la seua composició “El Butoni”, ahí no tenia que preguntar res a ningú.  Recorde qua el Pepito era xicotet i no volia dormir que li díem: Com no dorgues vindrá el Butoni i se t’emportarà.  Senzillament fantàstica.  Allò anava acabant, cantaren “Stars” d’Eriks Esenvalds i “Shenandoah” (Ojo, que me les han apuntat).  Per a cantar “Stars” uns quants utilitzaren gots amb una mica d’aigua i passaven un dit al voltant de la vora del got fent un sonit molt agut com a base de la cançó.  Increïble, genial, fantàstic. Tot el que puga dir és poc, algo màgic. Ens quedàrem amb ganes, moltes ganes de més.

Gràcies Dani i gràcies Nox per aquest regal.

Com que dimecres jo tenia zafarranxo netejant pati i escala, només acabar m’en vaig pujar a casa. Lo primer que vaig escoltar al obrir la porta van ser els ronquits d’el Pep. Altre dia serà.

Una forta abraçada de la teua amiga

Leocàdia.