Al voltant d’una tassa de café

Un matí assolellat, com de primavera, res no fa pensar en el desastre, sí, amb majúscules, que s’ha viscut en la província, perquè a la capital, ni s’hem enterat casi. Va sonar una alarma quan ja tot estava negat i l’aigua arrossegant cotxes i entrant a les cases. En fi, deplorable. Algú tindrà que dimitir del seu càrrec...

Per Leocàdia

Jo he quedat a fer un cafenet amb una persona que me l’estime molt. La conec des que va entrar a l’Orfeó ja fa un grapat d’anys: Carla Sanmartín. Sí, la mateixa que va fer un ECO, per cert, fantàstic, a la seu de l’Orfeó, quan encara s’omplia de música l’escala de Bisbe Amigó. 

Ja assegudes a la taula de la cafeteria i al voltant de la tassa de café començàrem a parlar de les nostres coses. La feina que tinc de neteja del pati, a l’escala, el terrat i, de tant en tant, com ara per exemple, m’agafe unes horetes per a mi.

Leocàdia- Però conta’m tú, com te va? Que m’he enterat que has guanyat un premi. 

Carla S.- Pues ni jo m’ho esperava. La cosa va ser que aní a Txèquia a un curs i després del curs havia un concurs entre els participants. Després d’escoltar als meus companys vaig pensar, “Carla, què fas ací, vas a fer el ridícul”. I mira tú que després de la meua actuació resulta que em varen donar el primer premi. 

L- Dedicar-te ara al món de la música i el cant, no és una mica difícil i complicat?

C. S.- La veritat és que sí, i sobre tot en València, es necessita tindre un bon marketing, oportunitats, donar-te a conèixer, la veritat és què és complicat, però és el què m’agrada fer. No saps lo que m’agradaria poder cantar alguna cosa amb l’Orfeó, que per a mi sempre serà el meu Orfeó.

L- Ja que parles de l’Orfeó, com vares entrar? 

C. S.- Jo venia de Peques i coneixia molt a Carmina i en un concert junt a l’Orfeó els vaig escoltar cantar El Rossinyol, i em varen enamorar, volia formar part. Complits el 18 anys vaig entrar. Anys meravellosos, però les classes de piano i cant i els últims anys de carrera em restaven molt de temps i, molt al meu pesar, ho vaig tindre que deixar aparcat. El món coral m’atrau molt especialment, de fet cante en el grup Amalthea i en una nova formació. És un quartet i es diu Riendo el Aurora. També dirigisc una formació d’homes (mis chicos) que es diu Farinelli i que fa anys actuaren en un ECO.

L- Mare meua xica, això és un no parar! M’ha donat gana, vols un cruasant? Pues ale, que siguen dos. Bueno però ara, a la vista, què tens preparat? 

C. S.- Doncs mira, el dia 6 de novembre, dimecres a les 19:00 h. tenim una entrevista-concert en la Fundación Cañada-Blanch, al carrer Jorge Juan, 4-2ª de València, serà un concert sobre “Las Ensaladas de Mateo Flecha”…

L- Espera. Parem motors.  Estàs diguent-me Ensaladas?  No aneu a cantar? Aneu a montar ensalades i contar i cantar sobre lletugues, tomaques, olives, etc.? És això? 

C. S.- No, dona!  És un gènere musical del segle XVI que barrejaven varies músiques de l’època, profana, religiosa… i per això li diuen ensaladas. 

L- Ah, bueno! Això m’encaixa més. 

C. S.- I em fa molta il.lusió un concert que tinc per al mes de juliol de l’any que ve també a Txèquia, a la ciutat de Znojmo amb el Czech Ensemble Baroque. 

L- Pues menos mal que tens poquetes coses.  Bueno, anem a vore, de «lo altre” què.  Que ja estic marejada de tanta música, concerts i corals, i jo, el coral que més conec és el Coral Vajillas, i ja n’estic farta.  Uufff, pues tal i com está el pati, no tinc temps per a res, i tú? 

C. S.- Pues jo: «Bien, gracias».

L- Atén-me: tenim que quedar més vegades i posar-nos al corrent i no t’apures que li tinc que dir al Sr. Valldecabres que et done algún solo d’eixos. Bueno reina, una besadeta.

C. S.- Igualment Leo i molts records al teu Pep.