“Les Veus de la Frontera”: Consciència sacsejada

Publicado por admin en

Els nostres concerts

Per Fernando Morales

Òscar Navarré, en un dels assajos en el Palau de la Música

Participar en l’estrena de Les Veus de la Frontera es va convertir en el moment més significatiu del curs passat: consciència sacsejada, eixa podria ser la conclusió d’aquesta experiència que ens va convertir en refugiats en terra estranya i ens va fer posar-nos en la pell d’aquells que es veuen desplaçats de la seua terra, de la seua llar i dels seus familiars.

Quan només acabar el Retaule de Nadal obrírem per primera volta la partitura de la cantata Les Veus de la Frontera, ningú de nosaltres podia endevinar l’impacte i l’emoció que per a nosaltres com a persones però també com a intérprets ens acabaria suposant participar d’aquest meravellós projecte. “Humans només humans”, aquest és el resum perfecte d’una obra que parla de l’ésser humà, del patiment, de l’incertesa, de l’esperança i que tracta de despertar en nosaltres una empatia que ens acoste a la autèntica realitat d’unes persones que a cada pas que donen en un món desconegut i sovint hostil es manifesta en tota la seua crudesa.


Rogle final de «Les Veus de la Frontera»

Reflexions sobre «Les Veus de la Frontera»

Per Xema Zapater

Els companys de la redacció em van encomanar que expressara per a la revista unes impressions que feren referència a algun concert o participació passada i que m’hagués resultat significatiu o d’alguna manera especial. Em feren referència a unes paraules dites per mi amb motiu d’un ECO que tingué lloc acabant el curs recent.
Jo tenia unes notes que em serviren per comptar a uns companys de classe que no havien pogut assistir i que es quedaren lamentant haver-s’ho perdut a l’acabar la meva senzilla exposició. Aquesta reacció va ser motiu de proposar al responsable d’aquesta publicació d’aprofitar el treball ja fet, doncs, aporta l’emoció del, ja que feia molt pocs dies que s’havia produït la nostra única, però emotiva, participació.
Algunes consciències foren sacsejades, des de participants com d’espectadors i caldria poder tenir l’oportunitat de fer-ho més vegades i davant de més públics. Els Telediaris no són prou ja i cada dia el problema creix al mateix temps que la incomprensió.
Trobe que fou un concert-representació útil, enriquidor alhora que colpidor de conciències, com deia.
Espere que us agrade tornar-ho a sentir i us refresque la memòria, tant a aquells que no cregueren inicialment en la proposta com a aquells que ens sentirem orgullosos de participar-hi, que crec que fórem tots.

Benvolguts companys:

Transcorreguts uns pocs dies de la celebració d’un esdeveniment artístic en el qual vaig tenir la fortuna de participar i conservant en mi una immensa emoció encara, sento la necessitat de compartir amb tots vosaltres aquest sentiment que roman encara en el meu ànim.

Es va oferir al Palau de la Música de València Les Veus de la Frontera, (Tema per a una Cantata) amb text del dramaturg Manuel Molins i música del pianista i compositor Arcadi Valiente.

És un text construït, a través de notícies de premsa, relats de diferents integrants d’ONG com Open Arms, Creu Roja etc. I de vivències pròpies de refugiats subsaharians que van aconseguir passar a aquest costat i que a alguns fins i tot, arribem a conèixer.

L’acció transcorre en un camp de refugiats imaginari en el qual apareix el mar i un mur de filsferro amb les temibles concertines -bé podria ser una platja de Ceuta o Lesbos o una altra semblant-. Allà es troben les gents que fugen del terror, de la fam i de l’esclavitud, de la submissió i de la mort. Són gent de tota mena i condició que esperaven arribar a Europa com a solució de vida però amb les mans buides i havent perdut tot el que tenien i fins i tot part de la seva família i coneguts i amics durant la llarga travessia.

Durant tretze números musicals on una narradora va introduint els temes musicals que, acompanyats per un piano, un violoncel i un oboè més un cor de 75 veus, diversos solistes canten i declamen els seus rols i expliquen les seves històries: Un músic que només volia ser músic al seu país, un intel·lectual i professor que va haver d’abandonar les seves classes, una mare amb un nadó a coll que es nega a creure que el que porta és una filla morta des del naufragi de la barca però que li segueix augurant un futur millor en una Europa en la que no hi ha ia la guerra de la qual han sortit fugint, un jove estudiant, uns nens amb una pilota i la seva samarreta de Messi que només volen jugar, una nena adolescent que no troba als seus pares ni a seus dos germans i els va buscant desesperadament doncs no entén que s’han pogut quedar al mar …

I tots es troben amb un mur de filferro i fulletes feridores però també d’incomprensió i barreres humiliants. Unes fronteres quan entre els humans només hauria d’existir la pell com a única frontera.

Un espectacle que no pretén prendre partit ni a favor ni en contra de ningú però si constatar el fet de l’existència del menyspreu al diferent, de les diferències socials només pel fet d’haver nascut a un lloc diferent a un altre. És preferible mirar cap a un altre costat encara que altres siguin retornats a l’infern del qual van fugir.

Acabo dient que el que es va aconseguir dijous passat va ser tan fort i bonic que públic en peu i participants pocs ens vam poder lliurar de vessar llàgrimes d’emoció en una veritable fusió d’emocions viscudes per mi en molt poques ocasions.

Gràcies per la vostra atenció.


Manuel Molins fa indicacions durant el rogle final de «Les Veus de la Frontera«

NO HI HAVIA A VALÈNCIA ORFEONS COM EL VOSTRE CAR D’ORFEONS AIXÍ NO N’HAN PARIT MAI CAP.

Recórrer a Estellés sempre és un bon recurs perquè el nostre poeta es va ocupar de tot i va viure en la pell els amors i dolors, totes les tibantors i també tots els goigs. Per això és un model que quan la traça et falla o no hi trobes paraules més justes i solvents, hem d’acudir a ell i ell ens deixa les seues per festejar la vida en la llengua que ens vol.
No sé com agrair tant d’esforç, tant d’amor, tant de talent i temps, tantes veus en Les Veus que han denunciat els murs de dol i d’injustícia i han fet de les fronteres cementeris del goig pervertint el sentit de llindars i intercanvis. Però ha estat un plaer gaudir del vostre ajut, tota la vostra empenta i creativitat: l’empresa no era fàcil, però ho heu fet lleuger amb tot el vostre impuls i generositat. Fins i tot els moments que semblaven feixucs, inevitables sempre en tot treball i grup, han sigut uns instants àgils i fugissers. I això m’ha demostrat la qualitat humana més enllà de les veus o el vostre cant perfecte: Les veus de la frontera restaran sempre vostres car més enllà del text i enllà de tota música hi heu posat el cor, la densitat humana que ens abraça en un tot per sobre crims i tanques.
Ja fa uns anys, fa molts anys, Josep Lluís va voler que treballàrem junts i no va ser possible per motius que he oblidat o no recorde bé.
Però els déus han volgut que el vell desig per fi s’haja acomplert i ara l’hem fet realitat i aquestes Veus seran sempre les vostres veus, el vostre anhel i clam contra tots els que volen un món de murs sinistres, de ganivets tallants, i d’aquell mar o tomba on els taurons benignes enterren els cadàvers que els homes abandonen: sacrilegi, blasfèmia contra l’ésser humà i que els déus, ben segur, s’ho miren amb disgust i algun dia també exigiran remei, que es reparen els danys i es retornen les veus que han sigut entregades a l’urpa de la mort.
Però també és ben cert, com deia una companya, el nom de la qual ara no he pogut recordar, que els murs i les barreres, que els morts i la injustícia, van enllà d’aquest mar i creuant l’oceà abracen continents que semblen molt llunyans. Però no és veritat perquè el dolor, la dalla, la fugida i la pèrdua no coneixen distàncies, ni saben dels estats: l’anhel de vida impera i han d’acudir a Europa buscant pau i treball perquè el Nou Continent tampoc és lloc segur per exercir la vida i fer seu un futur de dignitat humana humanament fecund. El seu Mediterrani ja no és Lampedusa i altres illes o costes ni els vaixelles que les salven es diuen Open Arms o Sea Watch entre d’altres: ells venen en avions i els aeroports són costes on arriben cansats per acomplir un somni que potser molt sovint també esdevé un malson com recordava Hècuba, la reina destronada, la dona capgirada, la gossa enrabiada que a tota veu proclama front als troians cruels:
“Europa cambra hostil de la mort i l’espant”. L’Europa que volem és l’Europa que canta i que en les vostres veus és l’Europa de l’aigua, l’origen de la vida, el ventre maternal, l’abraçada i el pa, aliment d’esperança.
Les seues veus també formen part de Les Veus que a la frontera criden i que amb les vostres veus heu donat vida i plany, dignitat i denúncia: humans, tan sols humans, fills de l’amor i el cant que ens regala llavors i la terra i els mars.
Per tot això i molt més que no puc explicar perquè aquest breu moment ja s’ha fet massa llarg repetiré aquell vers que ens empeny a estimar sense deixar, però, de lluitar i avançar: “NO HI HAVIA A VALÈNCIA ORFEONS COM EL VOSTRE CAR D’ORFEONS AIXÍ NO N’HAN PARIT MAI CAP”.


Manuel Molins. ORFEÓ VALENCIÀ. ECO. 11. 07. 2019
Tere Núñez, als assajos en la Sala García Navarro del Palau de la Música

Les Veus de la Frontera va ser, sense cap mena de dubte, el moment més assenyalat d’un curs 2018/2019 que va tindre també un altre protagonista: Wolfgang Amadeus Mozart. Al mes d’octubre cantàrem amb l’Orquestra del Casino Musical de Godella el Requiem, dirigits per Pilar Mor, concretament els dies 27 d’octubre a la Esglèsia de Sant Joan de la Creu de València i el 28 de matí al Teatre Capitoli de Godella. Els solistes foren Tina Gorina, Marina Pinchuk, Mario Corberán i Vicent Antequera.

De seguida ens submergírem en l’obra que ens ha acompanyat al llarg de tot el curs: la Missa de la Coronació. La cantàrem per primera volta el 8 de desembre a Llíria en el concert que dirigien els alumnes participants en el curs de direcció orquestal junt a la Orquestra Sinfónica AIDO José Collado. Junt a peces com el Lacrimosa del Requiem, el Laudate Dominum de les Vesperae Solemne de Confessorei l’Ave Verum Corpus repetírem la missa mozartiana a l’Esglèsia de Santa Maria de Requena el 13 d’abril junt amb l’Orquesta Filarmónica Fundación Ciudad de Requena dirigida per Francisco Melero i amb la participació solista de Laia Vallés, Julia Safonova, José Javier Sáez i Francisco Chinillach.

Prova prèvia al concert en la Esglèsia dels Sants Joans de Cullera

Finalment, l’11 de maig tinguérem el plaer de tornar a cantar aquesta meravellosa obra a l’Esglèsia dels Sants Joans dirigits una altra volta per Cristòbal Soler, ja que amb el director valencià havíem començat la temporada el 15 de setembre per cantar el Te Deum de Dvořák i les Dances Polovtsianes de El Príncep Igor de Borodin al Palau de la Música amb la Jove Orquestra de la Federació de Societats Musicals, junt amb els solistes Laia Vallés i Miguel Ángel Ariza.

No podem oblidar l’emoció que sentírem al retrobar-nos amb l’obra d’una de les més importants compositoras valencianes: Matilde Salvador. La compositora castellonenca, molt vinculada al nostre Orfeó, va ser autèntica protagonista als concerts nadalencs de desembre de 2018, el dia 20 a Sagunt i el 21 a la nostra estimada Esglèsia del Patriarca.

També tinguèrem un espai al concert benèfic que es va celebrar al Palau

de la Música el 15 de març i que sota el títol Músics Valencians per la Ciència ens va donar l’oportunitat de compartir escenari amb grans artistes valencians com Spanish Brass Luur Metalls, Al Tall, Grup Amores o Quintet Casulana entre altres.

Els assajos de Les Veus de la Frontera anaven desenrollant-se al temps que donàvem espai per a la preparació de la resta de compromisos, fins que la setmana abans de l’estrena puguèrem anar, per fi, al Palau de la Música per tal de preparar el concert escènicament. La Sala García Navarro del Palau de la Música va acollir els treballs de preparació escènica, en els que traballàrem junt al pianista i compositor Arcadi Valiente i l’autor del text i director escènic Manuel Molins.

Finalment, pujàrem a l’escenari de la Sala Iturbi el dia previ a l’estrena i finalment la mateixa vesprada del dia 23 de maig fèrem l’assaig general en el que acabàrem d’ultimar els detalls per a la representació. Participaren amb nosaltres a l’estrena d’aquesta obra La Nova Muixeranga d’Algemesí, l’oboïsta Joan Enric Broseta, el violoncelista Lluís Martínez Ten, junt amb els actors i cantants Luis Melià, Èsther Vallés, Òscar Navarré (Akram), Amparo Zafra (la mare), Jordi Pérez Alandes (Omar el xiquet del baló), Vicent Antequera (Yassin l’intel.lectual), Tere Núñez (la mare), Miguel Angel Ariza (Ahmed), Helena de Luis Sapiña i Elma Sambeat, Joan Valldecabres (Ivan, el soldat) i Abel Soriano (el capità).


0 commentarios

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *