Per Ferran Muñoz

A Bernat Santabasilisa

(1945-2022)

L’escolania, oh Verge,

n’és vostre colomar:

a aquell que ahir us cantava,

qui avui no el plorarà?

(Verdaguer)

1. 1992: PREPARACIÓ DE L’OBRA I GRAVACIÓ

En la Residència “Los Llanos” (U.I.M.P.) de Santander ens concentràrem tres cors universitaris: el de les Illes Balears, el Polifònic de la Laguna i el Simón Bolívar de Caracas dirigits per Company, Cruz i Silva, i un amateur de València, dirigit per Josep Lluís Valldecabres.

Les imatges que em venen al cap pertanyen a un dels primers assajos amb els quatre cors. Edmon Colomer intentava explicar el sentit del poema de Verdaguer i de sobte entropessa amb la paraula “fitora” i demana si algú sabia el significat. Alguns membres del nostre cor s’havien documentat sobre Verdaguer i Falla i un d’ells va respondre: “Sí. És una mena de forca, el Trident de Posidó, el “Déu potent de l’ona”. Totes les mirades es van dirigir cap a nosaltres, principalment les de Maria del Mar i les seves amigues del cor balear que, a partir d’aquest moment, es varen unir al nostre grup.

En els Cors, ja se sap, sempre hi ha una certa competició. Els balears portaven la ‘divisa’ universitària, que semblava excloure de tot tipus d’estudis als altres. Carmen Cruz enarborava l’estendard de l’afinació perfecta que no compartia amb la resta de cors. Prompte ens vam assabentar que havien completat el nombre amb reforços del conservatori sense experiència coral i que no afinaven tant. Els  veneçolans el que volien era passar-ho el millor possible. Com tots, però ells ho demostraven. Nosaltres havíem fet un treball seriós i rigorós a València i presentàvem fets, no paraules. Però els que volien tallar el bacallà eren els directors illencs i començaren a marcar terreny en els assajos per cordes.

A mesura que avançaven els dies, el nostre cor s’anava fent més de respectar i fins i tot Carmen Cruz feu intents d’apropament. (Alguna conversa amb Juanjo Artazkok). La veritat és que ella es va tranquil·litzar, però no totes les contralts seguiren l’exemple.

Una altra imatge: Un dels dies que cantàvem la Salve un dels nostres coralistes va comentar en veu alta que “Estel del Monserrat era castellano”. No recordo si algú li va respondre, potser sí, però Joan Camps, en una de les pauses, li va dir a Josep Lluis: “Teniu un blavero”. No crec que hi hagués mala intenció per cap de les dues parts.          

En la prova general amb solistes es vam sentir captivats per María Bayo que, dissortadament mai va superar aquell moment, ni en el concert de Sevilla.

De Madrid recordo el Cafè Gijón, el Palau de Linares i un programa de ràdio de Gomaespuma que trucaren al Palau de la Sarsuela i li varen preguntar al cuiner “si el príncipe nos comía bien”. (Felip ja tenia 34 anys).

He oblidat quasi tot del concert a Sevilla, i malgrat que el record tendeix a embellir el passat, em ve a la memòria la meua resistència enfrontada a l’exaltació de la majoria de coralistes. “Mai podem recobrar completament allò que hem oblidat. I potser això sigui bo”, deia Walter Benjamin.

La gravació del CD fou al Palau de la Música de València que, sortosament, no estava en obres. I de bell nou ens van reunir tots els cors d’adults i es van afegir els Petits Cantors de València. Em ve a la memòria que passàrem tota una vesprada per tal que Berganza i el tècnic de so trobaren que una nota ja era bona. Açò i la resta del treball dels altres van contribuir finalment a “… l’équilibre et la cohésion enflammés qu’offre Colomer » (… l’equilibri ardent i la cohesió que ofereix Colomer)  “Finisque ab origine pendet”, va escriure Marcus Manilius, contemporani d’August. I en el nostre cas és veritat. ‘El fi és conseqüència del principi’. El principi d’haver preparat rigorosament Atlàntida per cantar-la en l’Expo del 92 i després gravar-la en València. I per conseqüència vam ser escollits per Pons i la Fura, junt al Cor de València, per participar al Festival de Granada, i també d’altres experiències enriquidores i gratificants.

2. GRANADA. 1996, JUNY. PLAÇA DE LAS PASIEGAS

La segona cita amb Atlàntida va ser una autèntica sorpresa. Josep Pons, al front de l’Orquestra de Barcelona, La Fura dels Baus i Jaume Plensa en la posta en escena, buscaren el Cor de València i l’Escolania de la Presentació.

Cap altre cor dels que havien participat en el 92 van ser convidats a prendre part però nosaltres sí. Un grup de l’Orfeó va passar a reforçar el cor de València i a la resta ens proposaren formar part del Cor d’Escena. Un regal i un privilegi.

Carlus Padrissa va vindre a València per explicar-nos el projecte general i la nostra tasca en particular. Mai he vist una persona que tractés tant bé a tota la gent. Durant aquesta reunió i després, ja en Granada, sempre ens va tractar amb educació i cortesia i mai se li va escapar cap crit ni cap insult. Tot en ell quedava molt lluny de la manipulació, aquesta barreja de cinisme i desvergonyiment. Per a nosaltres va ser una gran experiència.

Però no tots compartien el mateix entusiasme per La Fura. Es sentien alguns comentaris del tipus “¿qué nos van a ensenyar estos catalanes a nosotros?” (això ho deia un mallorquí) al que podien ensenyar-li moltíssim. I, fins i tot, una de les  “signatures” de El País, no va poder esperar-se al dia de l’estrena i molt abans, quan només podia haver vist unes proves no generals, va criticar molt durament l’espectacle en un diari local.

Ningú hauria de negar que l’esperit crític és un desig d’evolució. Pensem que un crític no ha de dir sinò la veritat. Però per a dir-la l’ha de conéixer. No és el que sol passar. La majoria de les vegades, per incapacitat, precipitació o interessos espuris mai reconeixen lo nou, sinó només allò assentat i establert. Quan no entenen, la seva incomprensió esdevé arrogància per tal de menysprear tot el que aporta innovació. El comentari, alimentat per una impunitat lapidària, només era un pamflet que ficava al descobert el seu desconeixement de l’obra i la seva incapacitat de saber mirar la proposta escènica. “L’espècie humana està feta de manera que els que caminen pel camí trillat tiren pedres al que ensenyen un de nou” deia Voltaire. Kant convidava a veure les coses tal com són i no com ens les han ensenyades o com les pensa la majoria. La veritat és que saber veure és l’aprenentatge més llarg de totes les arts. Una mirada atenta i sense prejudicis ens dissenya les coses i, de pas, ens ensenya el seu significat. Quan més profunda és la mirada, més es tanca la boca. Del que no es pot parlar, cal callar.

            Matilde Salvador, gran admiradora de Falla, es va instal·lar en Granada en un ‘Carmen’ molt a prop de la Casa-Museu del compositor gadità. Acudia a tots els assajos i per ella, que no tenia pèls a la llengua, sabíem que tot anava molt bé: el volum de les veus era equilibrat amb l’orquestra i l’espectacle era magnífic i completament allunyat del “ruido” que deien alguns. I afegia: “Aquest espectacle ha posat en valor l’obra de Falla.” Amb Atlàntida, La Fura dels Baus va fer el gran salt als escenaris lírics del món. La nit de l’estrena Gerard Mortier, aleshores director del Festival de Salzburg, els va encarregar una creació nova per al 1998. Nosaltres els tornaríem a veure a València amb El martiri de Sant Sebastià i la Tetralogia de Wagner.

3. DE COM POSAR VERDAGUER A FOLGUEROLES

Dissabte 25 de maig de 2002

“…finisque ab origine pendet”.  El fi és conseqüència del principi.

Si ja era difícil oblidar Falla i Verdaguer, l’artista Perejaume i el poble de Folgueroles, lloc on va néixer el poeta, ens varen convidar a un grup de valencians a participar en una festa per tal de celebrar els cent anys de la mort del mossèn a Vil·la Joana, una de es masies més importants de Vallvidrera.

“De com posar  Verdaguer a Folgueroles” és el nom del projecte de Perejaume (1957) creat per celebrar el centenari de la mort del poeta. El pla va consistir en tres intervencions:

1.Enclavar el terme del poble amb claus fiters que duien gravat a la cabota “Terme real i verdaguer de Folgueroles”

2. Correcció del llit del Torrent de Folgueroles dibuixant la signatura de Verdaguer.

3. Lectura de les obres completes de Mossèn Cinto, a partir de 70 rapsodes disposats geodèsicament equidistants por tot el terme en cada un dels claus fiters.

Vaig rebre una trucada convidant-me a l’acte i demanant-me que proposés un altre nom. Li vaig preguntar a Josep Lluís Valldecabres que, sense dubtes, va acceptar. Matilde Salvador, assabentada uns dies més tard, va suggerir que volia participar i la varen incloure en la meua fita. Arribats a Folgueroles es vam trobar amb un nodrit grup de valencians entre els lectors i acompanyants, que vam ocupar cinc dels setanta punts:

A Matilde Salvador i a mi ens establiren en  el 33, en els jardins de Can- Vilaseca, i llegirem Nerto. Acabada la lectura els propietaris ens oferiren un refrigeri i Matilde va dir al nombrós públic assistent: “Falla va musicar l’Atlàntida per tal de retre-li homenatge a Catalunya i nosaltres avui hem vingut a Folgueroles per retre-li homenatge a Verdaguer.”

Josep Lluís Valldecabres, acompanyat per Vicenta Belenguer, va llegir Discursos i pròlegs en el 39. Per poc no li va tocar L’Atlàntida que llegia Pere Farrés en el 38

En el 53, Anna Moner i Sebastià Carratalà, es van tornar en la lectura de les Rondalles.

En el clau 58 Ramón Lapiedra, l’ex-rector de la Universitat de València es va ocupar dels Aires del Montseny.

I en el 59 Laia Climent i Ricard Huerta llegiren Montserrat.

Un repic de campanes va donar el senyal de l’inici i un altre, dues hores més tard, ens va marcar el final de les lectures. A l’acte de cloenda a la Damunt va cantar Maria del Mar Bonet i després tots sopàrem a l’aire lliure. La festa va continuar, però nosaltres tornàrem a Barcelona perquè al dia següent teníem entrades per a veure l’òpera Lady Macbeth de Mtsensk de Shostakovich. Matilde, per haver estrenat Vinatea al Liceu, sempre anava a la Llotja principal i aquell dia la va compartir amb Vicenta i amb Josep Pons, el director que per a nosaltres, sempre anava associat a Falla, Verdaguer i Granada. El tornaríem a veure amb més calma en Madrid.

4. ATLÀNTIDA. AUDITORI NACIONAL 2014

Aquest dies he descobert la concentració que s’ha de tenir per recordar coses del passat. Si no hagués conreat la memòria, hagués oblidat la darrera vegada que em vaig trobar amb Josep Pons, tot i estar temporalment més a prop.

José Antonio López cantava en l’Auditori el paper de Corifeo i ens va convidar a una de les audicions. Era una bona ocasió per escoltar una vegada més Atlàntida. Acabat el concert ens va demanar que entràrem a saludar a Josep Pons perquè ell li havia parlat d’uns amics que havien cantant l’obra a Santander i a Sevilla i que també la gravaren a València. Els mateixos que quatre anys més tard tornàrem a Granada per al muntatge de La Fura que ell havia dirigit. No podíem dir-li que no. Josep Pons ens va rebre amb molta cordialitat i simpatia.

– Aquests són els amics dels quals t’he parlat

– Si ho recordo -va contestar al moment-. I vull que sàpigues -ara dirigint-se a mi-, que encara faig servir les teues notes sempre que dirigeixo l’obra.

– No seran les meues -vaig dir intimidat i dubtós.

– Sí, ho recordo perfectament. I t’ho torno a repetir: sempre que dirigeixo Atlàntida m’acompanyen.

La veritat és que no ho recordava de cap de les maneres que les meues notes anaren a parar a les seves mans, però em quedava el dubte i ja a València tractí de trobar les fitxes, però no hi eren junt al llibre de Verdaguer. Ni eren en la prestatgeria corresponent ni en les altres prestatgeries. Ho vaig deixar de moment per fer la recerca en l’estudi de la porta 40. Tampoc hi va haver sort. Només quedava Almenara, però era molt difícil. Tenia que acceptar-ho les notes no estaven ja en el meu poder.

Decebut i cansat decideixo tornar al llibre començant pel Cant Primer.

            Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?

            En altre temps d’alegres Hespèrides fou hort:

            encara el Teide gita bocins de sa desferra,

            tot braolant com monstre que vetlla un cant de mort.

            …

No podia deixar de llegir i anava recordant i posant-li la música que encara tenia al cap pel concert recent. I així, fins que vaig arribar a la darrera estrofa:

                        …

            Per ella, no debades, al Déu potent de l’ona

            demana la fitora i a Júpiter lo llamp;

            puix si la mar lligares amb lleis, oh Barcelona,

            llampecs un dia foren tes barres en lo camp.

La paraula fitora estava encerclada i una fletxa a llapis aclaria: “una mena de forca. Trident”.

“…finisque ab origine pendet”

Sens dubte: el fi és conseqüència del principi.