Pollastre rostit amb creïlles al mont Kobetas

Per Francisca Hipólito

Diuen que cantar en un cor crea un vincle metafísic amb la resta de cantaires. La respiració es compassa i els cors bateguen alhora. Però cantar en un cor és molt més que això, molt més que assajar junts 4 hores a la setmana i cantar envoltada de les companyes de la teua corda.

Recorde el meu primer viatge amb l’Orfeó. Anàvem a Manzanera a fer un cap de setmana intensiu d’assajos de La Justa de Fletxa, i jo portava en el cor uns mesos. Quan passaren la llista per apuntar-se amb la parella amb qui compartiries habitació no sabia amb qui apuntar-me, perquè no coneixia ningú tan bé com per a demanar d’anar juntes.

La sorpresa va ser que algú, sense dir-m’ho, ja s’havia apuntat amb mi: Clara Muñoz. Des d’eixe moment vam tindre uns llaços de confiança i d’amistat dins del cor, cantàvem al costat, em va presentar a altres orfeonistes amb qui ella tenia més relació i així vaig apropar-me al caliu humà d’aquest orfeó. Va ser un cap de setmana inoblidable, on vaig gaudir moltíssim.

Perquè un viatge és molt més que la companya d’habitació. És fer-se un gelat gegant amb Miguel Ángel a la ria de Bilbao, és compartir una nit de rialles i memorització de lletres de cançons brasileres amb els gintònics de Sefa a Briançon, o uns dolços al Rocambolesc de Girona amb Maite, Ferran, Mar i Marcela, o que la Simona em traga una foto i la tuneje perquè parega una uela de noranta anys.

Vivències que, com deia abans, van més enllà del mer fet de cantar i que formen part de la meua experiència de tants anys a l’Orfeó Valencià.

Caldrà tornar a viatjar, tornar a compartir moments efímers que es queden en la memòria, sempre envoltats de bona música coral.

Com diu Elsa Punset al seu llibre de les petites revolucions “cantar és terapèutic: quan cantes, la vibració de la música altera el teu paisatge físic i emocional”. La teràpia col·lectiva de compartir i cantar en l’Orfeó completa i engrandeix eixes alteracions.