La de vegades que l’Orfeó Valencià ha afrontat aquestes dues obres mestres com són els Requiem de Mozart i Fauré! Aquestes dues obres han acompanyat al cor al llarg de la seua història, però cadascuna té les seues particularitats, la qual cosa ens demostra la forma tan diversa en que es pot escriure una missa, en aquest cas una de missa de difunts.

Per Fernando Morales

Una vegada més, dos dels més impressionants Rèquiem, el de Mozart i el de Fauré, tornen als programes dels concerts de l’Orfeó Valencià. Més endavant trobareu les dades d’aquestos pròxims concerts, però abans, anem a repasar la manera tan diversa com els dos compositors introdueixen en les seues obres les parts pròpies d’aquesta tipologia litúrgica.

Però en aquest article no anem a parlar de les diferències musicals, tècniques o estètiques, principalment perquè ja hem parlat molt d’elles i les coneixem molt bé, sinò de l’elecció que els compositors varen fer per estructurar la seua missa de difunts.

Però primer de tot, anem a repasar breument les parts en que es divideix una missa. Una missa té dos parts: l’ordinari i el propi. Les parts de l’ordinari són les invariables, una distribució en sis parts que conforma l’habitual forma de les misses comunes:

• Kyrie
• Gloria
• Credo
• Sanctus
• Benedictus
• Agnus Dei

Sobre aquesta base general s’articulen les parts del propi, és a dir, les variables en funció de l’ús litúrgic de la missa. Així, amb la introducció dels números del propi, la distribució d’una missa varia segons el moment de l’any o la celebració de que es tracte.

Cal dir també que estem parlant d’una manera general, ja que sempre es poden trobar xicotetes diferències o variacions. Però d’una manera simplificada, l’estructura general d’una missa de rèquiem quedaria de la següent manera:

• Introito: Requiem aeternam-Kyrie
• Seqüència: Dies Irae
• Ofertori: Domine Jesu Christe-Hostias
• Sanctus
• Benedictus
• Agnus Dei
• Communio

Com veiem, en un rèquiem generalment es manté de l’ordinari el Kyrie (integrat amb l’Introito), Sanctus/Benedictus i Agnus Dei. És molt cridanera l’omissió del Glòria i el Credo, no utilitzades en una missa de difunts perquè no resulten apropiades i són substituides per dues parts del propi: la Seqüència i l’Ofertori.

Fem un incís per a parlar del que és una seqüència. Sembla que va naixer com una extensió de l’Aleluia de la missa. Les llargues vocalitzacions que es feren habituals en les misses de l’Edat Mitjana feien missió quasi impossible la memorització de les mateixes, amb la qual cosa es va generalitzar una nova moda per adaptar textos a les vocalitzacions que facilitaren el seu aprenentatge.

Però com va passar amb tantes coses durant aquestos segles, tant les formes com els textos que s’introduiren van anar degenerant fins a arribar a extrems grotescos. Així que al segle XVI, durant el Concili de Trent, les autoritats eclesiàstiques varen prohibir totes les seqüències a excepció de quatre: Victima Paschali Laudes, Veni Sancte Spiritus, Lauda Sion y Dies Irae. Posteriorment, al segle XVIII aquest privilegi es faria extensiu a una altra seqüència, l’Stabat Mater.

Així, la seqüència del Rèquiem té 17 estrofes:

• Dies Irae
• Quantus tremor est futurus
• Tuba mirum
• Mors stupevit et natura
• Liber scriptus
• Iudex ergo
• Quid sum miser
• Rex tremendae
• Recordare
• Quaerens me
• Iuste iudex
• Ingemisco
• Qui Mariam absolvisti
• Preces meae non sunt dignae
• Inter oves
• Confutatis
• Oro supplex
• Lacrimosa
• Pie Jesu

La part final és la que més varietat presenta, ja que darrere de l’última part, la Communio, es poden insertar parts que en la celebració litúrgica corresponen al moment d’alçament del fèretre del difunt. Les més habituals són el Libera me i In Paradisum.

Mozart, un dels primers rèquiem teatrals

Wolfgang Amadeus Mozart: Requiem en re menor, KV 626

Xàtiva. Diumenge 24 de març de 2024. 19:30 hores. Gran Teatre de Xàtiva. Entrades: Entre 8 i 10 euros

Teresa Albero, soprano; Nuria Lorenzo, mezzosoprano; Javier Palacios, tenor; Rodrigo Esteves, baríton. Orfeó Valencià, Josep Lluís Valldecabres, director. Orquesta de Cámara de Valencia. Director: Pere Molina.

Tots sabem que Mozart no va concloure el seu Rèquiem, i que aquesta tasca va ser encomanada per la seua vídua, Constanze, a un dels seus alumnes predilectes: Franz Xaver Süssmayr. Però pel material que va completar el geni, una bona part de l’obra, sabem que el plantejament era la d’un Rèquiem dramàtic, propi d’un compositor que havia fet de les òperes una de les seues grans especialitats.

D’aquesta manera, podem dir que el Rèquiem de Mozart és una obra amb una clara imprompta dels drames mozartians, però al mateix temps, dotada de moments d’un lirisme aclaparador.

Parlant de l’estructura del seu Rèquiem, el salzburgués utilitza un esquema prou tradicional. Crida l’atenció que no incorpore cap dels moments finals: ni el Libera me ni In paradisum, sinò que tanca l’obra amb la Communio.

La Seqüència és la part, segurament, més característica del Rèquiem de Mozart. Les 17 estrofes que hem vist anteriorment, Mozart les agrupa en sis parts:

• Dies Irae
• Tuba mirum
• Rex tremendae
• Recordare
• Confutatis
• Lacrimosa

En elles Mozart alterna els episodis corals, d’enorme càrrega dramàtica, amb les parts per a solistes, d’un caràcter molt més líric, abans de tancar la seqüència amb el commovedor Lacrimosa, per al que utilitza també al cor.

Tot seguit apareix una altra secció pròpia de la missa de requiem, l’Ofertori, que està dividit en dues parts: Domine Jesu Christe i Hostias. La conclusió del Rèquiem, ja pràcticament en mans de Süssmayr, té una estructura prou convencional i respectuosa amb els models tradicionals.

Wolfgang Amadeus Mozart: Requiem en re menor, KV 626

València. Dilluns 25 de març de 2024. 19:30 hores. Catedral de València. Entrada gratuïta

Tanya Durán-Gil, soprano; Estíbaliz Ruiz, mezzosoprano; Mario Corberán, tenor; Lluís Martínez-Agudo, baríton. Orfeó Valencià, Josep Lluís Valldecabres, director. Banda Simfònica Municipal de València. Director: Cristòbal Soler.

Fauré, la mort com un alliberament

Per la seua banda, Gabriel Fauré escriu un Rèquiem absolutament innovador pel seu caràcter, molt més lluminós, delicat, càlid, totalment allunyat dels models que havien estat de moda durant el segle XIX i que tenien com a referents els intensos, recarregats i dramàtics composats per Berlioz o Verdi.

A més, per a configurar l’estructura del seu Rèquiem, el compositor francés -del que en 2024 es commemora el 100 aniversari de la seua mort- prescindeix per complet de la Seqüència, de fet, només introdueix una referència molt breu al Dies Irae, enmig del Libera Me.

Si Fauré renuncia als versos tremendos de la Seqüència per la seua intenció de donar-li un especial color i atmosfera a la seua obra, per a tancar el seu Rèquiem escriu In paradisum amb una luminositat angelical, «com un feliç alliberament, una aspiració a una felicitat superior, abans que una penosa experiència», com va dir el mateix compositor.

Gabriel Fauré: Rèquiem. Pavane. Cantique de Jean Racine

Requena. Dissabte 23 de març de 2024. 19:30 hores. Teatre Principal. Entrada: 12€ anticipada i 15€ en taquilla

Núria Garcia, soprano; Ömar Lara, baríton. Orfeó Valencià, Josep Lluís Valldecabres, director. Orquesta Filarmónica Fundación Ciudad de Requena. Director: Francisco Melero.