Cròniques des de la porteria: Cròniques benimacletenses de L’Algaravia i altres coses

València, 14 de juny de 2024

Benvolguda Engràcia:

Els temps estan canviant molt ràpidament. M’han jubilat de la porteria, però no de les obligacions, és a dir, que puc estar en la vivenda a canvi de pegar-me la panxà diaria netejant pati i escala, en fi, que si quieres lo tomas y si no lo dejas. No sé si aguantaré molt de temps perquè des de que no està l’Orfeó açò és molt trist, li falta la vida i sobre tot música, perquè música i vida van juntes i el que sent pel desllunat és reguetón. No sé si tallar-me les venes o deixar-les creixer.

Però anem al lio. Em varen enviar una invitació per anar a un E.C.O. al nou local de l’Orfeó. Ni què dir-te l’alegria que me van donar. Allà que me’n vaig anar, amb taxi i tot, con mis mejores galas i un entrepà per a sopar. Quina il·lusió retrobar a la gent i gaudir d’una nit molt especial. Xica, que tenen fins i tot un teatre!!! El Sr. Zapater va pujar a l’escenari a presentar-mos als artistes. A terra hi havia com un violí molt gran i un altre més xicotet com una mescla de violí i bandúrria. Algaravia s’anomenaven els artistes, i qui formava el duo? La Gloria i la Julieta. Mare!!!!

El temps que feia que no les havia vist. La Julieta amb el violí grandot que mira tu que ens va dir que era una “gamba violada” o “Viola la gamba”. Algo aixina, però la Gloria tocava una “Viruela amb arc”??? (No vull pensar com li diran a la zambomba).

Ah, peró quan començaren a tocar i cantar, tela marinera! Era com si estiguèrem en un saló d’un palau perquè era música medieval, vull dir, molt antiga, les havien tret d’un llibre que es diu roig o vermell i són cançons de palau. Quan van acabar la primera (Stella Splendens) els bravos, bravas, boniques i demés, allò començà a agafar temperatura. “Mariam matrem” fantàstica, també del Llibre Vermell de Montserrat. Al final la farien de bis a petisión del respetable. “Bella de vos som amorós” d’un tal Sr. Fletxa. Esta sí que la coneixia de sentir-la a l’Orfeó. Eren tan boniques i tan ben tocades que ja casi no sentia la calentor que teníem allà dins. Els palmitos anaven a tota virolla. “Dos Rondós” d’un tal Tylman Susato. Puc asegurar-te que este home no era de Benimaclet. Perquè ho sàpigues, el Rondó és un ball medieval. Ja em veia jo amb un traje llargot i un cucurucho al cap amb un vel a la punta pegant voltes per la sala de ball, lo que no acabava de veure era el meu Pep, amb la panxa que té, enfundat en unes malles apretades i amb camisola gradota pegant voltes.

I quan cantaven les dos, era ja massa. Quina cosa més bonica. En “Belle que tiens ma vie” tot el personal férem la percussió. Pegant-mos palmades a les cuixes acompanyant la melodia. Que “Si para verme con ventura”, que si “Ay, linda amiga”,… jo seria incapaç de triar-ne una. Fantàstiques, meravelloses,… Quina nit més bonica que passàrem. I no ho dic per dir-ho, això es nota, quan la gent està a gust, es nota i puc assegurar-te que ho estàvem.

Moltes, moltes gràcies Julieta i Gloria, Gloria i Julieta, ens heu fet passar una nit allò de lo més bonica.

Quan ixquérem jo me’n vaig anar fugint perquè m’esperava el meu Pepito amb la Vespa en la cantonada i el divendres tenia un dia ben complet fent el pati i el terrat. El Pepito se n’anà de marxa i vaig entrar a casa sense fer soroll. El meu Pepe bufava de lo lindo. En fi, un altre dia serà.

Una abraçada ben forta de la teua amiga

Leocàdia