_{Ficha tècnica: Wolfgang Amadeus Mozart: Requiem en re menor, KV 626. Lorena Valero, soprano; Maria Rumiantseva, mezzosoprano; Gonzalo Manglano, tenor; Sebastià Peris, bajo. Orfeó Valencià; Josep Lluís Valldecabres, director. Collegium Instrumentale (13); Orquestra CullerArts (18). Cristóbal Soler, director. 13 de desembre: Col·legiata de Santa Maria. 20:30 horas. Gandia; 18 de desembre: Esglèsia dels Sants Joans. 19:30 horas. Cullera.}

Per Elena Selfa Lluch

Aquesta obra envolta la vida quotidiana, amateur o professional de cantants, instrumentistes, directors, melòmans i públic en general a diferents nivells i en contextos diversos. La seua audició i/o interpretació s’embarga de sensacions impressionants.

El Requiem combina grandiositat i intimitat, contrapunt i melodia, historicisme i innovació i potser per això s’ha convertit, en opinió d’alguns experts, en un dels pilars indiscutibles de la música occidental. Es pot escoltar a la publicitat diària, al cine, al teatre o en quantitat de suports audiovisuals. S’utilitza tant en activitats educatives o socioculturals com en cerimònies religioses. És segurament l’obra sacra més enregistrada de la història (Ortega, 2019). En la actual era tecnològica en la que estem immersos podem gaudir-la en una gran quantitat de suports de reproducció i, posats a escoltar-la com mereix, podem triar quantitat de versions de qualitat. En aquest sentit, a pesar de que les interpretacions historicistes són motiu de controvèrsia des de fa temps, sempre és una opció interessant a l’hora de triar la seua audició.¹

És sabut que Mozart va escriure aquesta obra a l’última etapa de la seua vida, deixant-la inacabada, per encàrrec del comte Walsegg (company maçó) en memòria de la seua jove esposa morta.

Constanze, la senyora Mozart, després de fer proposicions a d’altres compositors perquè la finalitzaren, es va dirigir a Süssmayr qui sembla va escriure la conclusió. Al segle XX els estudiosos opinaven que aquesta intervenció en l’acabament de l’obra va ser menor del que es suposava en èpoques anteriors.² En qualsevol cas, aquesta versió és la que ha estat comunament interpretada, encara que el seu valor siga en l’actualitat objecte de crítiques cada vegada més grans.

El Requiem està escrit per a orquestra, cor i quartet de solistes (SATB). Intercala parts instrumentals amb grans cors -com el Kyrie que utilitza fugues a l’estil de J. S. Bach, el Confutatis que alterna cor d’homes i cor de dones o l’impressionant Lacrimosa- i passatges per solistes como el Tuba mirum o el Recordare. L’obra en conjunt presenta una fusió d’elements doctes, operístics i maçònics. La introducció del Dies irae evoca l’ària de la Reina de la Noche de Die Zauberflöte. Respecte als referents a la música maçònica trobem la destacada intervenció dels corni di bassetto.

Pareix que la tonalitat de re menor, present en bona part de números del Requiem, és associada per Mozart a la mort i a la litúrgia catòlica. Precisament, al ja comentat Dies irae es reforça l’associació d’aquesta tonalitat en la música d’aquest compositor amb conceptes de judici o venjança divina, front al Mi bemol major del Hostias que representa un dels clímax emocionals de l’obra.

Aquesta composició està construïda amb excepcional rigor i coherència: el motiu inicial de cinc notes (re, do #, re, mi, fa) reapareix en formes diverses en la majoria del moviments. La melodia inicial del Dies irae transportada al mode major, constitueix la base del Sanctus, i la seva conclusió es reutilitza com a tema de la fuga del Hosanna. Com detalls a destacar podem enumerar: el lent i majestuós Introitus -on el fagot i el corno di basseto preparen un atmosfera melancòlica que després és mantinguda i desenvolupada per la resta d’orquestra i pel cor-; els registres vocals extrems del Dies irae; el protagonisme del trombó que juga en efecte eco amb la veu del baix solista en el Tuba mirum [El só meravellós d’una trompeta], contrastant amb una segona secció iniciada pel tenor que crea un ambient d’angoixa culminat pel dolor expressat per contralt i soprano […el món serà jujat … ni els justos poden sentir-se confiats];el solemne i majestuós Rex tremendae [Rei de tremenda majestat], número coral que termina amb la piadosa plegària a mode de murmuri [Salveu-me font de pietat]; el Recordare, número contrapuntístic on els solistes acompanyats de l’orquestra imploren el perdó de Déu apel·lant a la seua misericòrdia; el Confutatis maledictis iniciat amb un aire violent […rebutjats els maleïts…], combinat amb un moment més dolç, el famós sotto voce de les veus blanques [Reclameu-me al costat dels beneïts] i finalitzant gradualment cap a una mena de morendo que normalment s’enllaça amb el famós Lacrimosa.

Mozart només va deixar escrits alguns compassos del Lacrimosa. En aquest fragment es considera que tant l’orquestra com el cor recorden gotes d’aigua o llàgrimes. Tal vegada les veus més bé insinuen un sanglot. El que està clar és que la música, com en altres números, intenta reforçar el text i el rotund amen final tal vegada vol expressar el final de l’obra original de Mozart. A partir d’aquest punt de l’obra, per a les seccions finals (Sanctus, Benedictus, Agnus Dei i Communio) els experts opinen que la música té un nivell prou elevat com per a no tindre al menys una miqueta de material autèntic. Aquesta hipòtesi es sustenta en una declaració de Constanze segons la qual Süssmayr hauria retirat «alguns paperets» de l’escriptori de Mozart després de la seva mort. La Communio final, simplement repeteix passatges de l’Introitus i el Kyrie de Mozart, seguint la pràctica convencional de les misses concertants vieneses.

Tota aquesta amalgama de bon fer, de musicalitat i a la vegada d’impacte mediàtic fan d’aquesta obra un exemple paradigmàtic. És un model de referència a l’hora d’analitzar bona música. Una elecció perfecta a l’hora de iniciar-se en l’escolta reflexiva de música sacra. Un plaer interpretar-la com a repertori habitual en un cor.

¹ https://scherzo.es/las-diez-mejores-versiones-historicistas-del-requiem-de-mozart/

² Landon (1991) refereix que Mozart va compondre en esquema, les sis seccions de la seqüència (encara que amb el Lacrimosa inacabat) i les dues de l’ofertori (Domine Jesuchriste i Hostias et preces). Afegeix a més que aquest esborrany conté totes les parts de veu, un baix continu meticulosament figurat i algunes indicacions importants per a la instrumentació.

************************************************************************

El Requiem ha estat per a mí una obra propera que he interpretat intermitentment en diferents agrupacions corals. La trobe una composició de referència quant a la seua vàlua musical i a la vegada ha vertebrat en la meua vida, personal i professionalment, moments molt emocionants.

Als pocs mesos d’incorporar-me a l’orfeó vaig rebre un obsequi que encara, a dia de hui, valore i disfrute. Era una publicació que l’aleshores anomenat Orfeón Navarro Reverter va editar, uns mesos abans de la meua incorporació, amb motiu del seu 25 aniversari. Eixe detall em va transmetre una sensació d’acollida i calor humà per part de l‘orfeó que encara m’acompanya. El cas és que, al primer capítol de l’esmentada publicació [Su historia] Vicenta Belenguer va ser l’encarregada de fer la ressenya del Requiem de Mozart dintre dels concerts més memorables fins a eixe moment interpretats. Destacava en ella el fet d’haver estat la primera experiència simfònica de l’orfeó. Els reptes tècnics i musicals a la vegada que les vivències emocionals que allò va suposar. Eixa primera interpretació del Requiem data de l’11 de novembre de 1979. Va estar acompanyada per l’Orquestra Municipal de València i dirigida pel mestre Pirfano. Als quatre anys de l’inici de la seua trajectòria l’orfeó cantava aquesta obra al Palau de la Música de València i a Santa Catalina.

Des de la meua incorporació al cor, aquesta obra s’ha cantat en diverses ocasions de les quals vaig a destacar aquelles -no sé si totes les que l’orfeó l’ha interpretada- que per a mí han estat significatives. Intentaré ser rigorosa i citar només dades comprovades. Com podreu comprovar a partir d’aquest moment utilitzaré el plural amb tot el seu sentit de pertinença.

A l’abril de 1998, vàrem interpretar el Requiem amb l’Orquestra d’Ahrensburg i el seu director Frank Löhr. En eixa ocasió cantàrem a la Col·legiata de Gandia, a Villena i a Requena. Era la Pàsqua del meu primer curs a l’orfeó i vaig gaudir aquests concerts simfònics amb gran il·lusió ja que portava un considerable temps apartada del cant, primer per motius professionals i després por motius de criança. Aquesta interpretació va coincidir amb la primera edició de la revista La Veu que va dedicar eixe núm. 0 a un “Especial Mozart”. En ell, Rafael Garay va fer una traducció al valencià del text del Requiem.

Seguint un ordre cronològic, a la primavera del 2002 i dintre del Homenatge al Conservatori de Valencia -tant professional com superior- per part de la Real Sociedad Económica Valenciana de Amigos del País, vàrem cantar el Requiem al Palau de la Música de València. Aquesta vegada recorde haver-me retrobat amb antics companys i amics del conservatori amb algún dels quals feia molt de temps que no tenia cap contacte. Ens va dirigir Vicente Balaguer i, per suposat, ens acompanyà l’Orquestra del Conservatori Superior de Música de València.

Tres anys després, al 2005, ho cantàrem amb l’Orquestra Ciutat d’Elx en eixa localitat. De l’assaig previ a eixe concert conserve una foto.

A la tardor del 2006, dintre dels Concerts d’abonament de la Sala Iturbi, tornàrem a interpretar l’obra al Palau. En aquesta ocasió junt a l’Orquestra de València dirigits per Yaron Traub i sent la soprano Ainhoa Arteta. Encara conserve, com altres companys i companyes de l’orfeó, alguns autògrafs dedicats.

El concert era amb motiu de la celebració de l’Any Mozart i vaig aprofitar una proposta que va fer Josep Lluís per tal de poder assistir a l’assaig general. El cas és que, ens va oferir la possibilitat de portar alumnat a escoltar eixe últim assaig i així ho vaig fer. L’experiència va ser molt gratificant tant per a mí com per als xavals. Prèviament la vàrem preparar, entre d’altres activitats, veient fragments de la pel·lícula Amadeus de Milos Forman que tan magistralment descriu l’ambient sociocultural d’època de Mozart i les circumstàncies de la composició del Requiem.

Al 2009 vam cantar de nou el Requiem a Villena, pero aquesta vegada al marc d’una Solemne Misa de Réquiem en memoria de Ruperto Chapí Lorente amb motiu del centenari de la seua mort i acompanyats per la Orquesta Sinfónica del Teatro Chapí. Realment va ser un concert diferent perquè els fragments musicals es van ubicar en el context religiós al qual pertanyen: la missa.

Finalment, el 27 d’octubre de 2018 vàrem fer un concert del Requiem a la Esglesia Sant Joan de la Creu de València i a l’endemà el cercle es va tancar de forma completa i cusiosa, almenys per a mí. Vam cantar l’obra al Teatre Capitolio de Godella –municipi al que visc des de fa divuit anys- amb l’Orquestra del Casino Musical, dirigits per la seua titular Pilar Mor i sent el baríton solista el nostre amic Vicent Antequera. D’una banda un ambient molt proper i d’altra una oportunitat més per interpretar aquesta meravellosa música.

Fins aquí un relat parcial, des de la meua mirada personal, del que s’ha viscut fins al moment a l’orfeó entorn a aquesta obra tan emblemàtica de Mozart. Han estat experiències compartides, diverses, úniques i sempre emotives. Però sobretot d’important contingut musical.

Encara que no podré participar a les imminents interpretacions del Requiem amb l’Orfeó Valencià, deixe oberta la porta a la meua possible incorporació en venidores ocasions -si és que l’estat físic i les circumstàncies personals m’ho permeten-. Creuaré els dits perquè així siga.

Una abraçada sincera amics i amigues.

Que ho gaudiu de debó als pròxims concerts.