Per Fernando Morales

Quan assistim en directe a qualsevol interpretació de la «Sisena» de Mahler i escoltem els brutals impactes del martell en el Finale pensem que el compositor està mostrant el seu dolor obertament als ulls de tots: els tres colps que representen els que havien de derribar a l’heroi com si fora un arbre, però… realment va ser així?

El Finale de la Sexta Simfonia és lleig. Així de clar! Tan lleig com ho és la Gran Fuga, op. 133 de Beethoven. És com si aquestos grans genis no consideraren el fet artístic com únicament un mitjà de representació de la bellesa sinò com una manera d’expressió del món que a voltes és ideal, a voltes és lluminós,… però que moltes vegades es pot tornar tenebrós, terrorífic o directament repulsiu.

I per arribar a aquest moviment final tan horrorós, de què ens ha estat parlant Gustav Mahler en els moviments precedents de la Sisena? Al primer moviment contraposa un primer tema marcial, una marxa militar implacable, amb la dolçor i luminositat del «tema de Alma». Està mostrant com era en eixe moment la seua vida?: el treball com director de l`Òpera de Viena al que havia de manar amb la fermesa d’un capità general al camp de batalla, equilibrat després a la intimitat de la llar per la presència del seu amor, el seu refugi: la seua esposa Alma, centre de la família que acabava de formar (Alma i Gustav es casaren a 1902, Maria va naixer a 1902 i Anna a 1904)?

El segon moviment (si respectem els presumptes desitjos del propi compositor en una segona revisió de l’obra) és un estrany Scherzo, pintat amb una pàtina lúgubre i que sona sarcàstic, tètric i que destaca per la seua segona secció, un episodi amb ritme irregular i que segons contaria posteriorment Alma representava els jocs de les seues filles al calaix d’arena que va encarregar el compositor per que les seues xiquetes jugaren. Argument insostenible perquè quan Mahler el va escriure (a l’estiu de 1903), Maria comptava només amb sis mesos de vida i Anna encara no havia nascut.

El tercer moviment (Andante moderato) és l’única concesió a una suportable calma, com si fora eixe moment de quietud que precedeix a la terrible tempesta que està per arribar.

---

I com és el Finale de la Sisena? És un moviment colosal. Es prolonga per damunt dels 30 minuts, llargària només comparable al moviment inicial de la Tercera (si descomptem els 75 minuts de la segona part de l’Octava). Es tracta d’un discurs musical fosc, amb una narració que fuig de les melodies clares, de les armonies agradables, de les instrumentacions coloristes. S’obri amb un negre pizzicato dels contrabaixos, un arpegi de la celesta i un colp tenebrós de la percussió al que segueix la corda enunciant un recitatiu que culmina en un estruendós crit de la percusió i les trompes abans d’arribar a una enunciació a càrrec de la tuba!

Des d’ací s’inicia un discurs entreverat amb fuges i variacions, dramàtiques, colpidores, desassosegants, i que ens han de portar al moment en que Mahler reclama la compareixença del conegut com «el martell».

---

I què demana Mahler per als momentos climàtics, als moments culminants, als més tràgics del discurs d’aquest sorprenent moviment final? Acudint al molt recordat José Luis Pérez de Arteaga: «El instrumento que Mahler denomina martillo, si bien en la partitura se refiere más al resultado que a la causa, ya que anota Hammerschlag (golpe de martillo). El músico se limita a precisar a pie de página que el sonido generado no debe ser metálico, sino parecido al golpe de un hacha descargada contra un árbol» («Mahler». José Luis Pérez de Arteaga. Antonio Machado Libros y Fundación Scherzo. Pág. 312).

L’instrument que es va utilitzar per a la seua estrena a Essen el 27 de maig de 1906 es va perdre i, segons rememorà Alma, com va resultar poc adient als desitjos del compositor no es va fer una descripció del mateix. A les següents interpretacions Mahler empleava un bombo però deixant ben clar que no era eixa la seua idea.

Als nostres dies, en que la música de Mahler és familiar i apareix molt a sovint a les programacions de totes les orquestres del món, totes han adoptat un instrument artesà, de fusta, de gran tamany, per a colpejar-lo amb una maça també de fusta i, normalment, d’un aspecte realment llamatiu.

---

Què representen els colps de martell de la Sisena? Com be ens conta Lluís Osca, solista de percussió de l’Orquestra de València, representen el punt més baix a que pot arribar un ésser humà.

A la partitura original Mahler hi va incloure tres colps, el tercer dels quals «derriba a l’heroi com si fora un arbre», però Mahler va eliminar-ho després de l’estrena segons Pérez de Arteaga «supersticiosamente». I per què supersticiosament?

A l’any 1904 en que la Sisena es va concloure, Mahler es trobava a la seua plenitud profesional i familiar. A l’Òpera de Viena estava triomfant i transformant la manera de posar en peu una òpera amb la seua col·laboració amb l’escenògraf Alfred Roller, com a compositor havia viscut el triomf absolut de la Tercera i la manera en que la seua música a poc a poc anava sent entesa pels seus coetanis.

A nivell familiar, el matrimoni amb Alma, tot i tindre moments de tensió, es trobava al seu moment més àlgid, amb la seua adorada Maria que tenia dos anys y la recentment nascuda Anna.

Per què en aquestos moments de plenitud i felicitat havia d’escriure la seua més dura, fosca i tràgica composició?

Molt s’ha escrit, especialment des de les afirmacions ventajistes d’Alma anys després, sobre el caràcter profètic i tremendista d’aquestos tres colps, en referència als esdeveniments de l’any nefast de 1907: el primer d’ells l’acomiadament poc amistós de l’Òpera de Viena després de 10 anys de treball, el segon la mort tristíssima de Maria i finalment la revelació de la dolència cardiaca que li afectava i que per a ell va significar una sentència a mort.

Siga com siga, el cas és que Mahler va eliminar eixe tercer colp, i de fet els registres clàssics de l’obra només tenen dos, però actualment són cada volta més els directors que, immersos en la recerca de la puresa de la idea original, alteren l’ordre del Scherzo i l’Andante, i afegeixen eixe tercer colp definitiu, fatal, que condemna a la Sisena a ser l’única simfonia mahleriana que «acaba mal».