Cròniques benimacletenses: «Entre dos aigües»

València, 28 de març de 2025

Benvolguda Engràcia:

Però Tere, com t’has clavat en tot este fandango de la música? Ojo, que jo encantada. Ai Leo, si és el que més m’agrada, jo disfrute, des d’adolescent que vaig entrar al conservatori a estudiar guitarra clásica i la vida m’ha dut a conéixer quantitat de gent molt interessant, Presuntos Implicados, Serrat, LLuis Llach, Sedajazz… Inclús el meu fill apunta maneras, ja ho saps tú, canta en el OVI.

Molt emocionada per l’ECO d’ahir. Resulta que el meu Pepito tenia coses que fer i me dugué abans d’hora al col.legi on assagen tots els de l’Orfeó. Esperant en la porta aparegué la Tere Núñez i Moi, el seu home. Quina alegria, em vaig enterar abans que ningú de qui actuava. Els vaig ajudar a entrar tots els trastos que duien. Vaja, quina sorpresa més gran. Amb companya dels Srs. Zapater, Martí i Morales, entràrem al escenari a descarregar tot. No podia remediar-ho i vaig començar a netejar els cables, micros i guitarra perquè lluïren ben bonics.

I tú, Moi, com es què sent fill d’un futboliste no t’has dedicat a pegar-li patades a un baló? Pel mateix motiu que la Tere; la música es primordial per a mí. No m’agrada el futbol. Amb la Tere formem un tandem i, a més a més, amb amics comuns montem concerts.

Bueno, xiquets, ja he passat el moxo i netejat els cables, vaig a pillar puesto.

El Sr. Zapater, de negre, amb corbata de colorins per donar-li un puntet, el teló tancat i ens digué si coneixíem les veus que anàvem a escoltar (jejeje, jo sí que ho sabia, però no diguí res) sonava el Stabat Mater d’un tal Pergolesi (ho sé perquè m’ho va dir la Tere). S’obriren les cortines i ahí estaven la Tere i el Moi cantant les seguidilles carcaixentines “El tio Felipe balla amb Antonieta, quina parella … Per a quan siga gran, vull ser com ella”. Un ritme molt xulo i marxós i unes veus molt boniques.

No sabía què passava, tots miraven els mòbils i un senyor al meu costat em digué que al guasap ens havien enviat les lletres de les cançons. Mare meua el què és la tècnica. Semblava lo de la cançó de D. Hilarión “Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad”.

Contradicción va ser la següent cançó: “Quiero que si,/luego va a ser que no,/digo:”tengo que””pues mañana lo haré”. Això mateix em passa a mi moltes vegades, que dic que vaig però no em menege, que tinc que fer però no ho faig. Vaja, lo normal.

La gota, escrita pensant amb tot el què patirem a les terres de l’horta sud “La gota que fa vessar el got/la gota que el fa vessar/la gota que quan avisa ja és massa tard”. Ai, si hagueren avisat a temps! Però ahí estan.

Wittgenstein, “Perquè ens cal saber qui som/perquè som si ens expressem./perquè el temps de les paraules/és el temps de ser sincers.” M’agradà molt i em va aplegar directe al pit. Només aplegar a casa li vaig dir al Pepito que buscara Wittgenstein. Em digué que era un filósof austriac estudiós del pensament i el llenguatge. Quanta raó tenía este senyor. I és què la realitat sols la podem expresar mitjançant el llenguatge, siga este el que siga. Mare meua, a vore si ara m’he tornat portera-filósofa.

Sólo le pido a Dios. Meravellosa i original versió de tot un clàssic. “Sólo le pido a Dios/Que la guerra no me sea indiferente.” Em vé al cap Gaza, Ucraïna, Yemen, Liban… i tantes altres guerres que estan en marxa, i qui ho paga tot som els de sempre.

Delincuente melodía. “Delincuente melodía/te apuñala y se te clava/sin premeditación y alevosía.” Com la cançoneta que te atrapa pel matí i no te solta fins a la nit.

El Moi, fent al.lusió al seu nom, va dividir per la mitad al saló i en la següent cançó, Soledad, el estribillo corría a càrrec de tots, era la música de el Bolero de Ravel. Allí estàvem tots entregats, menetjant-nos, podíem haver estat hores i hores.

Fem foc o fem fum. “Mig to en clau de sol/un do si fa no fa/un clic, un bum, un toc/ i tot es veu més clar.” i tots cantant Fem foc o fem fum. I ja tingueren que fer la última cançó perquè ja era tard i asomava el cabet el conserje.

Hijos de ruta, “Las papillas en ruta,/la manta, la fruta/y un mordedor/ son el equipo indispensable/del rockero y de su madre./eres un hijo en ruta.”

Quina nit més bonica. Podríem haver estat hores i hores (em sona que açò ja ho havia escrit). L’alé del conserje el teníem al bascoll. Amb presses i curruixes desmontàrem tot i ixquerem al carrer. Un dia hem quedat la Tere el Moi i jo en fer-nos-en un cafenet i posar-nos al dia.

Moltes gràcies Tere i Moi per la nit que ens haveu regalat. I a tú, Engràcia, un a besadeta ben forta de la teua amiga

Leocàdia.