Cròniques Benimacletenses: «Ordre alfabètic»
València, 30 maig 2025
Benvolguda Engràcia:
D’un temps a esta part me venen al cap imatges i records de quan era menuda. Tindria uns set anys. Tenia una obsessió: col.locar-ho tot ordenadament per ordre alfabètic. Era una mania que alterava molt a ma mare ja que, si jo guardava alguna cosa mai, no es trobava on ma mare la guardava normalment. Com vas a col.locar una tassa al costat d’un got? Tindràs que col.locar primer el got, després el plat, després la tassa. El lío venia al parar taula, ma mare ja no em demanava parar.la. Primer la cullera, després la forquilla, després el ganivet, després el got i, per últim, el plat casi al centre de la taula. El resultat m’agradava molt, a mí, perquè a ma mare no li feia gens ni miqueta de gràcia. Quan em varen renyir per col.locar-ho tot ordenadament va ser com si feren desaparéixer progresivament les lletres de l’alfabet. Un dia desapareixia la E. Com anava a pujar una escala si faltava la E? O, com anavem a menjar arròs si no teníem A? Ara de major pense que ens vindria molt bé que desaparegueren algunes lletres, com per exemple, la B, la M, la N, la P, la T… Falta la B, no haurien bombes, ni Mazones, ni Netanyahus, ni Putins, ni Trumps, hauríem de fer alguna excepció com per exemple amb la P i deixar alguns casos, Palestina, per exemple.
Tot este romanç era per dir-te que anit tinguérem ECO i me vingué al cap l’ordre alfabètic de quan era menuda, perquè sí, un era A i l’altre era R. Alenxander i Rubén. Inclús les seues nacionalitats estaven ordenades: Rússia i Venezuela. Al moment d’obrir la porta d’accés a la sala, ja s’escoltava la música. Tot a mitja llum, una farola darrere de l’Alex i un flexo sobre el piano. En silenci ocupàrem les butaques. El que havíem escoltat a l’entrar era el Concert per Oboè del Sr. Mozart. A este Sr. Mozart ja el conec com si fora de la família, de les vegades que l’he escoltat a l’Orfeó. Preciós, molt, però que molt bonic. Rubén es va marcar un solo de piano que no vetges tú. “El Jarro mocho” d’un tal Volimer. Una melodia molt marxosa, les mans li anaven al Rubén volant sobre les tecles. Tinc que aconseguir la música per posar-la als cascos per a quan passe el moxo per l’escala. “Ay Xumbala”. Mira, esta em sonava i resulta que és de D. Jesús Debón, el pianista de l’Orfeó. Jo, tot era mirar a l’Alexander i pensava: Ara es quan reventa. Com es pot estar tant de temps bufant per eixa flauta i no ofegarse? Amb dos bufits ja m’hagueren tingut que dur a la UCI. Quina barbaritat! Quins pulmons! “A Chloris”, d’un tal Hahn. No sé si dedicada a alguna xicona que li diuen Chloris o qué. Fora o no una dedicatòria, em va encantar. Després ens presentà la següent, espera que va: “Jau fer di espot” o algo semblant, d’un tal Sr. Rasmaninof. Xica, què vols que et diga, una prou fa en distingir el windous amb una fusta de planxar. Esta era lluidora per a l’Alex. I jo, vinga de patir. A este xicón li agarrarà una mala gana amb tant de bufit. Després vingué “Un heladero con clase” (merengue). Mare meua! M’entraren unes ganes loques d’arrancar-me a ballar, lo mal és què de l’emoció tenía la faixa pels genolls i no havera quedat bé. Albéniz “Sevilla”. Ole la mare que vos ha parit! Mira!, increïble, quina meravella. Aplegats a este punt, jo crec que Rubén li digué algo a l’Alex, algo com, mira, descansa una mica que no volem tindre una mala nit. El Rubén se marcà un Joropo ¿? Té que ser un ball de per allà “Alieso” o no, ”Aliseo”, sí, això era, o seria “Eliseo”. Xica, no ho sé, però ja te dic, el canto d’un duro faltà per a marcar-me uns balls. I per acabar: “El diablo suelto” d’un tal Fernández. Jo pensava que si seria la del Miguel Bosé, però no, esta m’agradava molt més. I de regal, “Venezuela”. Esta la escrigueren dos, un tal Herreros i un tal Armenteros.
Quina nit! Me picaven les mans de tant aplaudir. Fantàstic. Meravellós.
La nit estava fresqueta. El meu Pepito estava esperant-me. Em vaig encasquetar el casco, vaig montar a la moto i se n’anàrem. Al vent, la cara al vent.
Leocàdia.
0 comentarios