Crònica des de la Pobla: “Més que dos”

València, 25 de maig de 2026

Benvolguda Engràcia:

Entre la calor que ens fa, la pegalís per tot el cos per la suor, les nits toledanes que ens asalten criminalment, sense vergonya i a traició. Com si no tinguérem prou amb tot el panorama, tant polític com judicial, que tenim que suportar diariament, a la frutera major de “lo reyno”, els bulos i troles que enverinen tot. Xica, que vols que et diga, jo crec en el karma ixe i qualsevol dia moltes coses se les tindran que tragar.

I com que ja és final de curs, l’Orfeó també ho celebra i feren l’últim ECO del curs. Per el cartellet que me passaren jo pensava que anava a una sessió de circ. Allà que me dugué el meu Pepito amb la moto, el meu bocata de calamars i l’ànim disposat a passar una nit divertida i original. Sempre em sorprenen estos de l’Orfeó.

El Sr. Zapater feu la presentació dels artistes: Josep i Noeliaaaa, Noelia, Noelia, Noelia, Noelia, Noeliaaaaa (com la cançò del Nino Bravo).
Ja en fa uns quants anys que varen actuar en un ECO quan l’Orfeó estava a Bisbe Amigó.
Vorem esta nit què passa. I passà que, d’entrada, amb la cançó Wellcome, ens deixaren encandilats; la que cantava la Edit Piaf: Je ne regrete rian (o algo paregut) i les correccions de la pronúncia que li feia el Josep a la Noelia eren de catàleg i aquella aguantant metxa, divertidíssim.

En el Yesterdei dels Bitels, no és què rizaren el rizo (no sé com es diu en valencià) però feren tirabuixons, la discusió en plena cançò, les cares, la caiguda de la cadira per part de Josep, la conya generalitzada i les rialles del personal, valia la pena patir la calor, malgrat l’aire condicionat. Que si Bésame mucho, mira, la picardia de la Noelia, les mirades del Josep, el cachondeo… De veres que no t’en pots fer una idea d’allò lo que era.
Les rises, aplaudiments, “el caloret”, els palmitos, dale que te pego; ja estàvem tots en les seues butxaques.

Que si Munriver, la que cantava l’Audrei Jerpum, o Heprum (bueno, tu ja saps qui és) en la peli Desayuno con diamantes, preciosa. Una que cantava l’Elvis Persley, pot ser que fora Lof mi tender? Fins i tot, varen cantar una de la Rosalía, La perla. Esta la conec perquè la meua Mari està dale que te pego tot el dia amb la cançoneta. Crec que em quede amb esta versió. Que si Lo vais a flipar, que si Me puede. Jo què sé, allò era tot un festival i rematant la faena La rosa de paper. Mira, què vols que et diga, que si no existiren tindríem que crear-los.

Gràcies Josep, gràcies Noelia, Noelia i Josep, gràcies per ser com sou.

M’en vaig anar correguens, m’havera agradat quedarme una mica de xarradeta amb ells, però el meu Pepito esperava amb la moto. I ens en anàrem, ja de nit a casa i al vent la cara al vent.

Una forta abraçada de la teua amiga
Leocadia.