Cròniques Benimacletenses: <<L’Última a Benimaclet>>

València, 4 de Març de 2026

Benvolguda Engràcia:

No sé tú, però jo em trobe una pica paxuxa. Et conte; ja fa dies que em desperte amb l’artrosi aseguda al meu llit, esperan-me amb cara de pocs amics i, a la mínima, es llança a mossegar-me el genoll “como si no hubiera un mañana”. La mala zorra, sempre ataca a traició. Entre el mal del genoll, la situació de inseguretat a tots els nivells, les barbaritats del “naranjito” i el seu amic i els seus palmeros, la bufa que duc pels antiinflamatoris i calmants, la DANA corporal em desborda.

Questió de paciència i cama en alt i controlant per tots els racons de la casa que no estiga amagada l’artrosi punyetera.

De tota manera, sempre ens quedarà els ECOs de l’Orfeó per disfrutar i deixar a part malalties i preocupacions i gaudir de la música.

Això és el que ferem anit. Quan entrarem a l’esglesia del col.legi vam veure al Sr. Zapater al atril (em fa l’efecte què és diu faristol) on el retor fà les homilies i llix la biblia. Després de fer la presentación, es tractava de Mackinley Chort (o algo aproximat), jo no la coneixía. Doncs bé, després de la presentación jo no sabía si tenía que dir: te alabamos señor, o Amén. Bromes a part. començà a cantar i ens varem
quedar bocabadats. Tant ella com el Sr. Velasco al piano, no podrien haver començat millor.

La primera, ens digué que era, Dip River (què vols que et diga, jo no sé anglés) i el autor, ja ni te dic. Després cantà Chur on dis
chainin nait (Ai Senyor) l’autor, al menys sonava normal, Samuel Barber. La veritat és que em sonava molt, com si l’havera sentit cantar a l’orfeó. No sé, pot ser. Continuà el Sr. Velasco al piano tocant una peça d’un senyor que crec que digué que era colombià, un tal Luis A. Calvo. Tres peces d’entrada increíbles de lo boniques que eren en la veu de la Chor i els meravellosos dits del Velasco. Vingueren després tres cançons precioses, d’un marcat estil com de película o documental anglés o irlandés. Els pels de punta (no torne a anar a la perruquería un día de ECO) les mans m’escoïen de tant d’aplaudir. Qué bonic. Les tres últimes eren d’autors alemans (Mare! Com s’escriuran’) Lof zu for biuti, de una tal Chuman, Ig libe dig i l’última, Estanchen de Brams. Uff, quan ho llisca el Sr. Marcus, segur qu’es pixa damunt.

Va ser una nit estupenda, fantàstica. Crec que tots quedarem admirats per la veu de la Chor i el « savuar fer » al piano del sr. Velasco.

Moltes gràcies als dos per fer-mos passar una nit
extraordinária.
Jo ixquí rapidamente per què el meu Pepito m’esperava a la moto per tornar a casa.

Feia una nit terrible, pluja, vent, fred, però l’ánima
tranquila i amb molta pau. Encasquetada amb un xubasquero i dalt de la moto, Al vent, la cara al vent.

Una forta abraçada de la teua amiga
Leocadia.